Cui prodest el clavegueram?

"Arriba una clau sols ideològica de construir Catalunya, però a la dreta del panorama de les idees tothom sembla haver marxat de vacances"

Els mitjans de comunicació catalans s'han abocat a la difusió massiva del documental "Las cloacas de Interior" amb una barreja d'eufòria per l'oportunitat de presentar el Govern de Madrid en la seva pitjor faceta, i de ràbia pel contingut que hi té a veure amb l'entrebanc que les clavegueres de l'aparell central de l'Estat hagin pogut intentar contra el procés. El fet que en el documentals sortissin Xavier Trias i Artur Mas i que es descobrís la maldestra actuació envers ells de l'aleshores ministre Jorge Fernández Díaz i d'alguns altres polítics alhora titelles de certs individus foscos de la policia de tota la vida (adobada de "rubalcabisme") ha fet creure als guionistes del procés que el programa reportaria rèdits a l'independentisme; més encara en veure que d'entre els canals de televisió de tot l'Estat, sols al País Basc es retransmetria el programa. El pluralisme mediàtic sempre va per barris.

 

I potser sí que algú que fins aquell moment no estava convençut de voler la independència ara ho està, pensant en l'oportunitat de lliurar-se dels usos espuris dels serveis policials. I de fet la meva primera lectura del programa va ser aquesta, potser perquè sense oportunitat d'alternar-ho amb Goldfinger (no tinc Imagenio) haig d'admetre que el vaig anar seguint a estones, convençuda de ser davant d'un dejà vu de la Comissió d'investigació parlamentària on van comparèixer els seus autors.

 

Però del fet que el documental té unes pretensions ben diverses a les de l'independentisme em vaig convèncer més endavant. Fa pocs dies en la tertúlia del programa Divendres  de TV3 en la seva darrera setmana d'emissió coincidí amb Jaume Roures, convidat en tant que productor del documental. En dues ocasions es va afanyar a dir que la crítica que s'hi feia no era sols a la putrefacció de l'aparell central, que a Catalunya la cosa no havia estat diferent, i que un Estat independent no seria garantia de res; més encara, que el programa sols esmenta l'anomenada "Operació Catalunya" com una petita derivada política del control privadament interessat que certs individus de la policia, la fiscalia o la judicatura han fet i fan de l'aparell de l'Estat en el seu propi benefici i seguint una tradició que afirmava hereva del franquisme.

 

Benefici? Cui prodest el programa sobre tan menyspreable clavegueram? La resposta no arriba fins ben entrada la segona part, però que ningú badi, tot ell està pensat per al moment estel·lar en què Pablo Iglesias desmenteix haver estat finançat obscurament. O sigui, per dir, per fer-nos creure que per primer i únic cop a la història un partit polític emergeix del no res i arriba a la cinquantena de diputats sense deure res a ningú.  Siguin certes o no les connexions de Podemos amb Estats de radicalitat democràtica tal que per la força de les majories pensen perpetuar governants en el poder, el cert és que la clau del programa, i el seu suposat periodisme d'investigació té la seva culminació no en el perquè ara alguns comissaris delaten a altres (la guerra desfermada entre ells i les raons ni s'esmenten), ans en el protagonista paper de Pablo. Però que ningú es queixi, he conegut periodistes que m'han dit a la cara que, si ells volen, fan d'un sòmines un líder en un cap de setmana. I Pablo Iglesias no és en absolut un sòmines.

 

 

En clau catalana, l'exaltació del podemisme i l'aliança d'esquerres (més, menys o res independentistes, però d'esquerres) que es visualitza un cop tancat el cicle mític de l'1 d'octubre  per la força inexorable del pas del temps, hauria de fer a alguns repensar les seves estratègies. Arriba una clau sols ideològica de construir Catalunya, però a la dreta (conservadora, o lliberal, o democristiana, o sociolliberal, o tot alhora) del panorama de les idees, tothom sembla haver marxat de vacances. Tot per fer...i quasi tot possible.

 

Comentaris