La Guàrdia Civil no té res de civil: és l’exèrcit disfressat de policia. Totes les policies acaben tenint uniformes i estils que s’apropen més o menys al «look militar», però la GC espanyola expressa, tant a través del vestuari com de la seva cultura corporativa o el seu discurs ideològic que és i se sent part de l’exèrcit espanyol. I actua, per tant, amb lògica d’exèrcit.
La GC va ser, juntament amb la Legió i el servei militar, la columna vertebral del franquisme. Al principi de la transició, el govern socialista de González la va descobrir, se’n va enamorar, va modernitzar una mica el seu «look» i la va inserir al nucli dur del sistema de poder espanyol, blanquejant el seu passat de repressió i atorgant-li el segell de policia democràtica. És un dels episodis més «brillants» d’una transició que mai no es va plantejar erradicar el franquisme de veritat, perquè l’amenaça militar va pesar com una llosa i ha acabat contaminant gairebé tot el sistema polític.
Durant moltes dècades no ha estat altra cosa que el braç armat del poder: l’exèrcit espanyol «visible» no és l’eina adequada per controlar Espanya (i potser tampoc per defensar-la eficaçment), aquesta feina li correspon a l’exèrcit camuflat: la GC.
D’aquí el seu discurs ideològic, que és el pas previ per justificar sortir al carrer a repartir garrotades sempre que fa falta. A Sant Andreu de la Barca, senzillament, van celebrar un acte típic de caserna militar abans de marxar a la batalla: una arenga per enardir les tropes, amb la dosi habitual de patriotisme, de gesticulació de mascles disposats a tot i d’amenaça a l’enemic interior o exterior.
Les arengues casernàries són molt simples i directes, de manual. No tenen matisos i parteixen d’un pressupòsit: tots són dels nostres, aquí no hi ha marge per a cap mena de tebior o de vacil·lació, marxarem com un sol home cap al combat per defensar la pàtria. Lògic, es tracta d’un acte d’afirmació.
El problema apareix quan, ja en plena excitació patriòtica, trepitgen uns quants ulls de poll i ni tan sols s’adonen que allà mateix hi ha uns altres policies que no tenen mentalitat militar ni ADN patriòtic: els Mossos, amb totes les seves contradiccions, són d’una altra galàxia. Com la policia basca. Cossos estranys, rareses, excepcions a la concepció militar de la GC i de la policia espanyola.
Per tant, ja estem avisats, que d’això es tractava.
Per una banda el ministre Marlaska envia un «cos expedicionari» a Catalunya, per tal de reforçar el desplegament paramilitar (en diuen policial, sí, però és una altra cosa), i per l’altra es fa el discurs que toca per encoratjar les tropes. Si convé, es demanen disculpes discretament, d’aquella manera, i es fan les lloances de rigor a la coordinació policial, que és una forma elegant de dir que totes les policies, totes, estan i estaran a les ordres del poder central.
Ho plantegen amb lògica de guerra, però ho disfressen d’operatiu policial, amb el “Cuerpo” com a columna vertebral.
Qui no vulgui entendre el missatge…
