Cronificar la "malaltia catalana"

Dues escenografies, dos mètodes per guanyar temps. Una taula de diàleg i un míting multitudinari. Dues imatges potents de la setmana: la taula a la Moncloa i el míting de Perpinyà.

A Madrid, formes amables i to respectuós per part del govern d’Espanya. A Perpinyà, silenci i discreció per part del govern de França. Dues notes interessants, mentre la ultradreta espanyola (PP, els nàufrags de Ciudadanos i un Vox en expansió) continua sobreactuant i bramant. I mentre els amos del poder judicial van per lliure i continuen amb la seva guerra: el coronavirus de la democràcia espanyola és la justícia i el seu braç executor, la policia militaritzada.

El míting i la taula són pura campanya electoral, la de Junqueras i la de Puigdemont. El front interior i el front exterior. El pragmatisme del presoner que negocia lligat de mans i peus. La força èpica de l’exiliat que acumula unes quantes victòries judicials i polítiques i que aporta oxigen a l’independentisme.

Aquests són dos dels vèrtexs sobre els quals bascula la política catalana, sense oblidar el tercer, en el qual estan passant coses: la reformulació de l’espai unionista i espanyolista, que no són ben bé el mateix. El triangle podria esdevenir un quadrat si guanya pes l’autonomisme, però això, ara mateix, és força improbable.

Entre els tres vèrtexs, una situació nova, que de moment interessa a gairebé tothom, llevat dels més exaltats: cronificar la malaltia. Allargar-la, a l’espera d’un nou medicament, d’un tractament sorpresa, d’algun miracle. Guanyar temps.

Sánchez està guanyant temps. Puigdemont, Torra i Junqueras, també. No només a l’espera de les eleccions catalanes, somiant una solució màgica a tots els nostres mals, sinó a l’espera de miracles espontanis que es puguin produir en el futur. Quins miracles? Ni se sap. Senzillament, miracles, fenòmens ara impensables que siguin tan poderosos que ho canviïn tot.

La malaltia crònica no matarà Espanya ni matarà Catalunya. No deixa de ser una forma d’empat, en la qual ens hi quedarem una llarga temporada. Matx nul, diàleg per passar l’estona, desinflamació i una mica d’èpica per a les campanyes electorals.

Per tal que es produeixi el gran miracle, fan falta tres miracles no menors. L’enfonsament de la ultradreta espanyola, el control democràtic sobre el poder judicial i un canvi de paradigma i d’estratègia de la monarquia.

 

Si algú sap com es fa tot això, que ho digui, però sense aquests tres esdeveniments que ara per ara són impossibles, no hi ha cap canvi en profunditat que sigui viable. I molt menys un referèndum.

Anem-nos fent a la idea i anem assumint que el «tenim pressa» d’una banda i el «rendiu-vos» de l’altra continuaran en un llarguíssim empat, un torcebraç de petits episodis que potser obriran un nou escenari per acabar votant seriosament un dia, o que potser no portaran enlloc.

La cronificació de la «malaltia catalana» va per a llarg. I un Madrid intel·ligent hi surt guanyant, segur.

 

Comentaris