Aquesta és l’estratègia de fons del govern espanyol i de tot el bloc peninsular i europeu que està implicat en la defensa a ultrança del patètic règim borbònic i de l’estabilitat del sud d’Europa. Cronificar. Guanyar temps. I ja anirem veient.
L’Espanya submissa, esclava, agenollada, del “vendepatrias” de Rajoy i els seus és la millor aliada de les elits financeres i polítiques d’Alemanya que somien amb dominar Europa. Saben que amb aquesta Espanya no van enlloc, però només volen que no generi nous problemes: en tenen prou amb mantenir-la dintre de certs límits. Mentre Espanya pagui i obeeixi, n’hi ha prou.
A canvi, li donaran respiració assistida i una certa tolerància incòmoda. Clar que saben que les coses es podrien fer millor, amb més intel·ligència política, però també saben que «no hay que pedir peras al olmo». Segur que recorden allò tan ofensiu i a vegades tan dolorosament real, «Àfrica comença als Pirineus», però pel mig hi ha l’euro i el deute, i poques bromes.
Cronificar el càncer català, mantenir-lo dintre d’uns certs límits: aplicar una dosi brutal de cirurgia dràstica («cortar por lo sano»), no fer ni cas dels crits de dolor del pacient, ignorar qualsevol suggeriment de tractaments alternatius, massacrar les cèl·lules més perilloses i agressives, utilitzar la por i l’electroshock per moderar els espasmes i anar tirant. Aquesta és l’estratègia.
Convertir la «malaltia catalana» en un mal crònic, tractable, suportable, no mortal. I sobretot, sobretot, no contagiós. Conviure amb la metàstasi, però controlar-la, frenar-la, bloquejar-la. Pot semblar de mal gust la comparació, sens dubte, però es tracta exactament d’això.
L’objectiu és situar el càncer català en un 20 o un 30% de la població. Lluny del 50%, l’umbral on es podria decantar la batalla en un sentit o un altre. Lluny de la democràcia, que també molts catalans han menystingut. Ara estem a prop de la línia vermella, la que se situa entre el 50 i el 60%, la que és indiscutible democràticament. Es tracta, doncs, d’allunyar-se’n, de rebaixar dràsticament el percentatge d’independentistes. La por pot funcionar, no ens enganyem. I la desesperació i el cansament també: l’acumulació d’errors, alguns gegantins, de misèries partidistes, de pel·lícules fantasioses, tindrà els seus efectes.
De manera que s’han adonat que no poden esperar una victòria completa, perquè ni el món ni Europa ni Alemanya no els ho permetran. No poden ficar tothom a la presó, ni perseguir tots els tuits, ni cancel·lar totes les llibertats. Han de trobar el punt d’equilibri, amb la sempre inestimable col·laboració de la política catalana, que és una de les coses més espesses que es fan i es desfan per no arribar mai enlloc.
Poden cronificar Catalunya? Sens dubte, sí. Si va ser possible amb Euskadi, que era un infern de dolor i violència, molt més fàcil serà a Catalunya, on la violència està genèticament descartada. Poden mentir i enganyar, poden amplificar la crema de dos contenidors o altres bestieses estúpides, però saben que això no serà Euskadi ni l’Ulster. En qualsevol cas, estan convençuts que podran doblegar els sediciosos, espantar els menys radicals, atemorir els que hi tenen més a perdre, i situar el conflicte en una dimensió que puguin considerar «manejable».
Com es pot evitar aquest parany de la cronificació? Molt simple i infinitament difícil alhora: no baixant de la ratlla del 50%, ara i en els propers anys. El problema és que cal una grandesa d’esperit que va més enllà de la foguerada de la indignació i de les misèries del partidisme i el personalisme. I que cal voler eixamplar de veritat la majoria, cosa que ara per ara no es veu per enlloc. I que té un preu, per suposat.
