Hi ha una cosa que se li pot agrair a Sánchez un cop passats aquests primers mesos des del seu accés a la presidència del Govern, i és que hem constatat que el conflicte català en el fons no era un problema de Rajoy, ans que es tracta d’un problema de l’Estat i de les dues ben diverses concepcions del que és Espanya que s’estan debatent a Catalunya. La polèmica entorn al càmera de Cuatro durant la manifestació convocada per Ciutadans, i la patèticament televisada acció de treure llaços grocs protagonitzada pels seus líders en són bons exemples.
En referència a aquest tema llegia fa poc fa un periodista dir que els dos bàndols enfrontats no tenen legitimitat per fer-nos escollir entre ells, que la llibertat consistiria justament en això, en poder no elegir. Jo no crec que això es pugui afirmar de manera general, perquè hi ha ocasions en què no escollir implica no comprometre’s des del punt de vista moral, perquè en certes situacions no hi ha opció intermèdia, com passa amb lo sagrat o transcendent. La qüestió, però, és si en aquest tema del groc, dels llaços i les banderes, l’opció és exclusivament binària o hi ha més alternatives.
A mi en general no m’agraden els llaços, ni els negres, ni els liles, ni els de cap altre color, tampoc els dies internacionals d’alguna cosa, que fan semblar extraordinari i excepcional qualsevol mena de manifestació ideològica… com si el dol o la reivindicació sols es donés en aquell moment concret. En canvi, el llaç groc s’ha instal·lat en la quotidianitat de la gent, acaronant unes ànimes mentre crispa d’altres, enfrontant finalment partidaris i detractors… i la resta? A mi no em sembla bé el que diu la ministra de Justícia, això de què és tant lícit posar-los com treure’ls, jo en canvi penso que les dues coses són, vistos els resultats, si no il·lícites, sí impròpies d’una societat civilitzada, que és el que ens considerem els catalans. I foren impròpies no per les opinions que incorporen (que diu el periodista-equidistant- al qual em referia abans que està bé que es manifestin a l’espai públic), ans perquè els defensors del groc estan deixant poc espai a la solució judicial del cas (o es que si finalment se’ls donés la raó als presos, aquests ja no serien polítics?) i els altres, perquè fent bandera exclusiva d’aquest tema estan aconseguint arrossegar la causa i a la gent a la violència, mai justificable per la quantitat de plàstic que veiem als carrers.
Ben cert és que en campanya electoral els poders públics tenen una cura dels espais que ara sembla importar ben poc, però aquest és un altre tema. La qüestió és que la manca de diligència pública ha permès a uns pintar de la seva visió carrers, places i edificis institucionals (aquests últims són els més qüestionables, sigui quina sigui la majoria dels governants) i ara sembla també responsable de què uns i altres (i els parents de tots dos) estiguin trencant-se la cara. La primera part és un abús del dret a expressar les pròpies idees; la segona és directament un delicte. Pura crònica groga anunciant la “calenta” tardor?
