No diré res de nou si afirmo que la situació política a Catalunya és sinònim de desgavell absolut. Els benintencionats, que són aquells connacionals que van defensar els col.legis electorals l’1-O, estan desbordats per l’espectacle patètic dels diputats anomenats independentistes. Eren els que ens deien que desbordarien Espanya democràticament, però a qui han acabat desbordant amb el seu capteniment irresponsable ha estat als votants a qui representen. Ningú no entén res, tret de sospitar que les diferències entre els partits són exclusivament per conservar algun bri de poder autonòmic que quedarà després, o durant, del 155. La sensació d’estafa pren cada vegada més cos.
Amb aquest panorama, és normal que cada dia siguin més les veus que posen en evidència les actituds claudicants i erràtiques dels dirigents dels partits que van impulsar aquella tragicomèdia del 27 d’octubre al Parlament. La cosa anirà cada dia a més perquè, de la mateixa manera que cap d’ells va demostrar tenir cap talla ni política, ni intel.lectual, ni moral per ser conseqüent amb les seves promeses, tampoc la tenen per saber combatre amb dignitat i coratge l’escenari d’humiliació amb què Espanya castiga la Catalunya independentista.
Personalment, el futur d’aquesta gent que tracta els seus votants com a imbècils, no em preocupa ni poc ni molt. La paperera de la història no n’hauria d’acollir només a un. Ara bé, convé recordar que el llegir no ens faci perdre l’escriure. És a dir, que la crítica necessària i implacable que es mereixen tots els farsants, no signifiqui deixar de banda respondre com cal als intents d’Espanya per liquidar-nos. La mateixa contundència que emprem per denunciar les claudicacions i enganys en les nostres files, ha de ser com a mínim la mateixa que hem d’utilitzar contra l’odi que supura Espanya davant l’independentisme. Sovint els catalans tenim la temptació de calar foc a tot plegat entre nosaltres quan no es fan les coses com volem. És així com estem entrant en el terreny perillós d’identificar les febleses i tares d’una generació política amb la totalitat del poble que representen. La temptació de caure en la rebentada pot ser cada dia més gran.
En un panorama així és fàcil afirmar “jo ja ho deia” que té com a finalitat en alguns casos complaure la pròpia vanitat. Som una colla els que havíem advertit de les mancances dels dirigents del país i de l’excessiva candidesa del poble que se’ls ha cregut. Personalment, fins i tot ho he deixat per escrit en el meu llibre “Processisme o independència” publicat fa un parell d’anys. Ara podríem tenir la temptació de creure’ns més llestos que ningú i sentir-nos cofois per haver descrit unes circumstàncies polítiques que no s’allunyen excessivament del que finalment ha acabat passant. Quan hom s’instal.la en aquest estadi intel.lectual, és fàcil pensar que la resta de la gent que no ha compartit els seus criteris són una calamitat sense remei.
Però també hauríem de preguntar-nos com és que unes mediocritats tant notables han aconseguit fer beure a galet a centenars de milers de compatriotes, mentre el nostre discurs no ha tingut pràcticament cap acceptació. Ho hem fet prou bé?
És fàcil encolomar el mussol dels nostres fracassos a altri. Perquè cal reconèixer que també és un fracàs no haver sabut combatre amb èxit les mentides que ens han dut fins a aquesta derrota momentània que vivim. No s’hi val dir que, com el poble no em segueix, el poble són una colla de passerells que mai arribarà a la victòria. Quan hom intenta tenir un ascendent damunt una col.lectivitat, el primer que ha de conèixer són les seves virtuts i les seves febleses. Jugar amb les primeres no resulta difícil, el que és un repte és aconseguir foragitar les segones. És aquí on hi ha la demostració de qui és o no un autèntic líder polític. Convindria no oblidar, al parlar d’aquestes coses, aquella frase de Saint Exupèry: “És molt més difícil jutjar-se un mateix que jutjar als altres. Si aconsegueixes jutjar-te correctament a tu mateix seràs un veritable savi”. No cal dir que sense saviesa no pot haver-hi independència.
