Les crisis generen oportunitats

"Tota aquesta crisi ens ha de servir per avançar ràpidament cap a un model econòmic sostenible, equitatiu i eficient"

Ho hem sentit mil vegades, tantes com hem pogut constatar que no les aprofitem. Per ser més precisos, podríem dir que només aprofitem una petita part de les lliçons que traiem després de cada crisi, de les característiques i dimensions que siguin, personals, col·lectives o globals, com aquesta del covid-19. Però malgrat tot, hem de seguir creient que aquesta vegada sí, que aquesta vegada les voldrem i sabrem aprofitar.

Les crisis ens porten problemes i és en la superació d’aquests problemes on generem les oportunitats. Davant un problema més o menys imprevist, pel que no tenim solucions preparades, la primera reacció és de rebuig, de negar el problema o la seva dimensió, després en busquem els culpables i, com hem sentit també mil vegades, la culpa sempre és del govern. Quan veiem que això no soluciona res i, com a molt, canviem de govern i res no canvia, caiem en la desesperació o, sobretot, en el “tantemfutisme”. Dues reaccions aparentment oposades però amb el mateix resultat: tot segueix igual. En ple segle XXI, cal que la nostra reacció sigui propositiva, constructiva, i arribar fins al final. 

Seria més còmode esperar a veure com passem aquesta crisi, guanyar distància i, al cap d’un temps dir-hi la meva amb tota la seguretat de no vessar-la. Vaja, com si fos el llibre blanc que, d’aquí un parell d’anys, ho resoldrà tot però del que ningú en farà cas, perquè ja haurà sortit la vacuna adequada i perquè les mesures que proposi costaran tant diners que cap govern gosarà treure’ls d’altres partides, no sigui cas que li surtin detractors que ara té al seu favor. Però prefereixo ser agosarat i opinar en calent. Tant de bo m’hagi de disculpar per errar-la de ple. Ho faré amb molt de gust, perquè tots hi haurem guanyat.

Almenys fa sis anys que un grupet de gent vam decidir treballar per poder saber on som i com anem. Fa unes setmanes vam presentar una part de les conclusions de la feina que hem fet més de dos centenars d’experts en tots els camps. Amb l’orgull de la feina ben feta (aquella que no té fronteres...diuen), vam convocar una roda de premsa per mostrar-la. Va quedar clar que, avui, en aquest món en el que ens ha tocat viure, una cosa així no té cap tipus d’interès per als mitjans de comunicació, almenys enfront de les batalles polítiques del moment i d’un coronavirus que tot just estava començant a atacar la Llombardia i el Vèneto. Els assistents, la majoria del món acadèmic i professional, van sortir-ne més que satisfets.

Dir que aquesta situació d’ara és una derivada negativa de la globalització pot semblar una bajanada o fruit d’un reduccionisme primari, però amb la perspectiva que dóna tenir tota aquesta feina feta, mantinc la meva hipòtesi. Vivim en un món en que és fàcil anar d’una punta a l’altre en menys de 24 hores i, sovint, es fa sense una causa del tot justificada. Molts ho fan per feina i molts d’aquests, si ho pensen bé, s’ho podrien estalviar. De fet, la majoria d’aquests ara estan fent la mateixa feina des de casa, aprofitant els mitjans tecnològics que tenim a l’abast. Molts altres ho fan per distracció, com a turistes, per veure i viure experiències llunyanes i exòtiques, potser sense conèixer molts llocs interessants del seu país. Una mostra més que, moltes vegades, el turisme no té res a veure amb la cultura.

Vivim en un món que ens fa fàcil (sobretot productiu) invertir en economies llunyanes que, entre altres coses, no tenen la legislació laboral que tenim aquí per protegir els drets dels treballadors. Invertir a la Xina, per exemple, i comprar productes o components fabricats allà o a altres països asiàtics, ens sembla la cosa més normal del món, i quan ens parlen dels efectes negatius que té pel clima de tot el planeta l’anar i venir de mercaderies de tot tipus, potser preferim no acabar-nos de creure el que ens diuen molts científics. Vivim en la pressa, en la immediatesa, en el consum com a objectiu primer

 

Avui, en un d’aquells grups de whatsapp que tant bé ens van per comunicar-nos –i que està més actiu que mai a causa, segur, del confinament- un bon amic ens deia que els nostres hospitals els falten productes bàsics, d’aquells d’un sol ús, perquè venen de la Xina i aquí s’ha desmantellat tota la industria tèxtil que ho podria fer. Si, a més, hi afegim la intromissió inexplicable del govern espanyol i la confiscació de material, tenim una radiografia de la situació que crida a la revolta... si no fos pel confinament i l’exèrcit al carrer, clar.

Imagino que cadascú de nosaltres pot trobar un o més exemples propers que segueixen el mateix patró. Aquest amic acabava el seu comentari amb una frase potser premonitòria: és el retorn a l’economia local, un desmantellament parcial de la globalització. Doncs sí, crec que aquesta ha de ser la primera gran lliçó d’aquesta crisi. Potser ja podem començar a aplicar la llei del pèndul: hem passat vertiginosament de  l’economia local a la global i ara ens toca buscar el punt mig, el punt d’equilibri.

Fruit del treball de tots aquests anys del que abans parlava, tota aquesta crisi ens ha de servir per avançar ràpidament cap a un model econòmic sostenible, equitatiu i eficient. M’atreveixo a dir que la base d’aquest nou model passa per una regla molt senzilla: els productes i serveis bàsics han de ser de proximitat, de km0. Arribar a un consens social sobre el que podem considerar bàsic en cada sector, s’hauria de convertir en una urgència per a la nostra societat. És invertir radicalment la tendència que ens arrossega de fa temps, però és una necessitat per a la supervivència de l’espècie humana en el nostre planeta, en la casa comuna.

 

Comentaris