Crisi, repte, oportunitat

"Que sigui aquest dilluns el dia que ens proposem canviar l’esguard, mirar endavant, i ser conscients de cada petjada del nostre cos i de la nostra ànima sobre la terra"

Deia fa uns dies en Pere Pugès en aquest mateix diari que la crisi del coronavirus pot ser també vista com una oportunitat per redreçar certes tendències destructives i poc humanistes que fins ara la majoria podia pensar com únic model de desenvolupament. En la mateixa línia m’agradaria ara aportar una mirada positiva sobre el present que, malgrat ser per tantes raons benzina per un futur d’esperança, pot ser considerat en sí mateix i amb motius, com causa per a la desesperació i camp abonat a l’angoixa i la depressió, veritables pandèmies del segle.

Hem vist aflorar actituds de mestres, artistes, còmics, cronistes, pensadores o periodistes en persones que abans es dedicaven a altres feines i que han tret de sota la catifa de l’amargor una creativitat abassegadora. Quant enginy pot amagar un ésser humà? Quantes ganes de ser i quantes accions e idees poden ocupar un suposat temps de no fer res? Alguns senzillament hem redescobert o fet amb més tranquil·litat tasques de la llar, tan capaces de generar mindfullness com menjar-se una poma a poca velocitat. Ara fer unes galetes o planxar una camisa són joies del fer amb la qualitat d’omplir un temps que sembla menys preciós que ahir sols és perquè ja no podem dir que no el tenim. Però n’és de preciós, perquè és el temps de la nostra vida, i aquesta, una oportunitat per prendre consciència de l’intranscendent i de la transcendència.

El repte d’aquest temps és no confondre’l amb el buit, ni amb unes vacances que arriben abans d’hora. El repte d’aquest temps és descobrir que sense les hores passades en el transport per arribar a la feina, aquesta també es fa més lleu i més fructífera (Jo, per exemple, he descobert en les classes virtuals que han substituït la presència a l’aula, que així no m’interromp qui s’avorreix i que quan hi ha participació sempre està necessàriament ordenada: és el màxim de llibertat per a qui parla i per a qui escolta. I em proposo en la propera ser capaç fins i tot de veure els seus rostres, perquè hauré perfeccionat les meves habilitats tecnològiques).

És, en definitiva, el repte de mirar les coses d’una altra manera. I si la crisi està plena de reptes, no serà una oportunitat per renéixer amb fortaleses i qualitats noves? Per redescobrir la gent més propera, tants cops posposada per la immediatesa urgent? Per trobar, si és possible enmig del soroll tecnològic que no cessa, un bri de silenci farcit de realitats abans dissimulades, entorpides, amagades?

 

Sí, un altre dia caldrà parlar dels espais petits farcits de gent, o d’espais grans per a la solitud de la gent que viu fins i tot en suposada companyia, o de misèries compartides que no acabaran quan acabi el confinament. I sí, també caldrà parlar d’economia. Però que sigui un altre dia, que sigui aquest dilluns el dia que ens proposem canviar l’esguard, mirar endavant, i ser conscients de cada petjada del nostre cos i de la nostra ànima sobre la terra.

 

Comentaris