El proppassat dissabte 18 d’abril, es van publicar al diari ARA dos articles inquietants: un el signa Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA, titulat: “Ara també és l’hora dels mestres”. L’altre és de Jordi Muñoz, professor de ciència política de la UB, i es titula: “Sis mesos sense anar a l’escola”? Ambdós autors coincideixen en una proposta: que els mestres i professors facin classes el mes de juliol. Llançat el globus sonda, no s’han fet esperar els aplaudiments de la bancada neoliberal, com Ismael Palacin (director de la Fundació Bofill) o Joan Tardà (líder d’ERC). Ni tampoc la resposta de moltíssims treballadors de l’educació que han expressat el desacord que m’agradaria sintetitzar en aquest escrit de resposta.
Que dues persones completament desvinculades del món de l’educació pública obligatòria coincideixin a l’ensems en una proposta sobre què han de fer i deixar de fer els mestres d’aquest país, no és pas cap problema. Hi tenen tot el dret i tothom pot opinar del què vulgui, fins i tot d’allò que desconeix. El problema és principalment el que proposen, fruit d’aquest mateix desconeixement de la realitat. I sobretot el que ometen. El to dels articles, si bé és prou diferent, el contingut de fons és el mateix: tant Muñoz, amb un estil més refinat, més acadèmic; com Aragay, amb un estil més retòric, més periodístic; al més pur estil neoliberal, coincideixen en estigmatitzar els professionals docents i responsabilitzar-nos d’allò que no està a les nostres mans.
Sorprèn, a més, la condescendència d’ambdós autors, quan es desfan en elogis cap als mestres i la nostra funció social, per acabar vestint una proposta que en realitat vol redreçar-nos perquè fem “bé” la nostra feina. Vegeu, sinó, les paraules d’Aragay: “No dubto que els i les mestres s’abocaran a fer el que calgui. Si els governs no s’atreveixen a exigir-los-ho (i ho haurien de fer) han de ser ells els que s’ofereixin”; o el que diu Muñoz: “resulta sorprenent i decebedor que no es plantegi explícitament la intervenció de l’escola en aquest estiu enriquit. Les activitats extraescolars i de lleure (…) en cap cas poden substituir el que aporten els equips docents”.
Així, amb més o menys elegància, subscriuen allò mateix que va expressar el conseller Josep Bargalló fa uns mesos: que alguns som uns “apalancats” (sic). Perquè la seva proposta pressuposa, almenys, dues coses: que els treballadors de l’educació ens hem desentès dels nostres estudiants durant el confinament i que el mes juliol fotrem el camp a les Bahames fins el setembre. En aquest sentit, resulta indecent que Aragay afirmi que les vacances estivals són un “privilegi”, la qual cosa denota un gran desconeixement sobre les responsabilitats que assumim a l’aula i les hores extres no retribuïdes que hem de realitzar durant el curs per a poder fer bé la nostra feina. I a part d’una indecència, és falsa l’afirmació que els educadors de l’escola pública tinguem una feina estable. Que pregunti als interins que hi ha a la borsa i als substituts que s’han quedat sense feina fins setembre (?).
Però encara sorprèn més que, alhora que exigeixen un sacrifici als treballadors, no destinin ni una sola coma a exigir cap mena de sacrifici a les institucions públiques: què hi ha dels barracons, de les obres inacabades, de les aules saturades, de les línies que anunciaven el tancament, de la precarietat de les infraestructures de molts centres, dels greus problemes de seguretat laboral, etc.? Tampoc no es fa cap esment a la manca de recursos per a fer un seguiment telemàtic, tant per part de mestres com d’estudiants; ni a la confusió que ha generat el silenci sepulcral del departament, provocant que els treballadors desconeguéssim la nostra situació laboral i ens manquessin instruccions clares sobre la nostra tasca, havent-nos d’informar a través de la premsa.
També hauríem trobar a faltar alguna referència a la precarietat dels treballadors de l’educació del lleure, del PAS, de les TEI i TIS, així com de tants altres col·lectius laborals vinculats a la comunitat educativa. Mentrestant, que especuladors, rendistes i creditors segueixin sucant pa amb la crisi. Si els treballadors de les empreses perden la feina i els autònoms han de tancar, que sàpiguen que tota aquesta situació és culpa dels treballadors públics, que es veu que vivim a costa seva.
I si volem mantenir els nostres “privilegis” caldrà que ens arromanguem, ganduls! En definitiva, sembla que Ignasi Aragay i Jordi Muñoz coincideixin en una consigna: que la crisi la paguin els mestres. El retorn del rescat bancari, impulsar mesures d’emergència social, aturar les privatitzacions, el control públic dels serveis bàsics, acabar amb els concerts a l’escola privada, la falta d’inversió pública en educació o la manca de recursos a les aules, deuen ser figues d’un altre paner.
