Crisi econòmica i Covid-19

"Les etapes de transició no són fàcils, però si l’horitzó al que ens dirigim val la pena, hem de fer possible el que és necessari"

La pandèmia de la covid-19 ens ha obert els ulls de cop i ens mostra situacions i solucions que, fins ara, era més còmode ignorar. Podem seguir-ho fent, aplicar aquella dita de “qui dies passa, anys empeny” i esperar que la propera crisi trigui en arribar. També podem aplicar aquella altra dita de “la culpa sempre és del govern” i rentar-nos-en les mans, com si no fos cosa nostra. De fet, aquests han estat comportaments habituals de la nostra espècie. I potser per això les dites populars han arribat fins els nostres dies i potser també per això tinc els meus dubtes sobre si aquesta vegada serem capaços d’extreure’n les lliçons adequades... i aplicar-les.

És evident que en una situació d’emergència es pensi, sobretot, en com solucionar els problemes més immediats, els més greus i els que afecten a més gent. Cal actuar amb rapidesa i eficàcia. I no és fàcil quan l’emergència deriva d’una situació imprevista, respecte de la qual no hi ha protocols d’actuació precisos. Però això no pot ser mai una excusa per decidir si la prioritat és salvar vides o preservar l’economia. Una resposta tardana o errònia es comptabilitza, en aquest cas, en milers de persones que moren abans d’hora i en unes condicions que mai voldríem per nosaltres ni per ningú.

I, en tot cas, quan parlem d’economia, de quina economia parlem? La de les persones, la de les empreses, la de les grans corporacions financeres, la dels estats? No són o no haurien de ser la mateixa cosa i formar part de la mateixa economia? És possible respondre a les urgències generades per aquesta crisi i, alhora, no malmetre l’estructura econòmica de manera que ens condemni a entrar en una altra llarga crisi econòmica amb efectes potser més durs que la que va començar el 2008? Potser la majoria de gent –i d’experts- ens diu i dirà que no, que hem d’escollir entre una cosa o l’altra o, com a molt, ens diran que es poden prendre unes determinades mesures d’urgència que ens obligaran a estrènyer-nos els cinturons durant una temporada més o menys llarga. Potser només alguns ens avisaran de que això representarà endeutar-nos amb els bancs encara més. Una nova crisi que va camí de tornar a ser, com sempre, molt més dura per a uns –els molts- que per a uns altres –els menys-.

Fins no fa pas gaire temps, els governs dels estats eren –o semblaven- alguna cosa més que uns simples gestors dels afers col·lectius, dels serveis generals, de l’economia diguem-ne “col·lectiva/doméstica”, recaptant impostos i aplicant-los a serveis per a tothom. Els governants es distingien els uns dels altres pels accents que posaven tant a l’hora de decidir i aplicar els diferents tipus d’impostos com a l’hora de decidir quins serveis eren preferents i, per tant, s’hi destinaven més recursos o quins sectors socials rebien més ajuts públics per subsistir o per reduir les diferències socials. Fins i tot podien intervenir directament en l’economia del país per la via de la planificació i del control dels serveis bàsics. Aquells governs, aquells estats, eren d’altre temps i tenien instruments que ara ja no tenen. 

La globalització ens ha portat moltes coses bones, algunes de discutibles i altres de dolentes. Ja ho anàvem veient, però és molt probable que la covid-19 acceleri el ritme i en pocs mesos siguem capaços de fer una diagnosi molt completa de la situació. Em temo que no ens agradarà gaire, però benvinguda sigui si som capaços d’aprendre’n la lliçó.

Com ja vaig fer en un article anterior (el Món, 26 de març), torno a esmentar la feina feta per uns centenars d’experts en tots els camps (www.futurcat.cat). Una feina que em serveix per avançar algunes propostes que potser ens permetrien sortir d’aquesta crisi amb un horitzó molt diferent del que ens estan dibuixant els que, de ben segur, també sabran aprofitar-la en benefici propi i que seguiran aplicant aquella regla d’or que tan bé els ha funcionat fins ara: fem alguns canvis (vistosos i cridaners) perquè tot segueixi igual.

Intentaré resumir-ho en una mena de decàleg per sortir reforçats de la crisi, per convertir-la en una gran oportunitat:

  1. No es tracta d’ajornar impostos, lloguers, hipoteques, crèdits,...a base de més crèdits que seguirem pagant els de sempre. Es tracta d’injectar liquiditat al sistema, per cobrir les necessitats bàsiques d’aquelles persones assalariades que veuen minvats o desapareguts els seus ingressos, dels autònoms així com les de petites i mitjanes empreses.  
  2. L’Estat ha de decidir si està, o no, al servei de la gent, de tots nosaltres. És l’Estat qui s’ha d’endeutar per implantar de forma immediata i mentre duri la situació d’emergència i les seves conseqüències (a criteri dels professionals corresponents i no dels militars, sisplau), una renda bàsica universal, individual (500 € per persona i mes?).
  3. Aquesta mesura ha d’anar acompanyada de la moratòria d’impostos, lloguers, hipoteques, crèdits,...que afectin les necessitats bàsiques (aliment, habitatge, energia, cultura, comunicacions,...) 
  4. Aquesta renda bàsica universal i les mesures complementàries anteriors, han de ser vigents fins que l’economia dels diferents països recuperi l’estabilitat. Mentrestant, pel que fa a les empreses que es mantinguin inactives caldrà veure quines podran deixar de pagar els sous als seus treballadors o reduir-lo en funció de les quantitats cobertes per la renda bàsica universal individual.
  5. El Banc Central Europeu (BCE), que té la competència d’emetre euros, ha de fer-ne una emissió suficient per cobrir les necessitats monetàries dels estats de l’UE. 
  6. En cas que el BCE no ho faci -i potser també si ho fa, els estats –o encara millor els estats federals, les autonomies o les regions, segons el cas- han de crear una moneda pròpia –de format digital- per cobrir aquestes necessitats.
  7. Els estats han de regular el preu dels serveis bàsics, per evitar-ne l’especulació i, si cal, han d’intervenir les empreses que els presten.
  8. L’economia d’un país no pot ser tant dependent de l’exterior, sobretot mentre la llei del mercat sigui la llei suprema. Els estats han de planificar l’economia de manera que el que es consideren productes i serveis bàsics puguin ser produïts/oferts pel mateix estat i per empreses i professionals “de proximitat”, a partir d’una veritable xarxa de concertació econòmica público-privada i, molt especialment, público-social. Els efectes positius sobre l’economia del país i sobre l’equilibri amb la natura són ben evidents.
  9. En aquesta mateixa línia, els estats han de poder decidir sobre la creació d’una moneda d’ús interior, per als productes bàsics i només per als ciutadans del país, i una moneda d’ús extern, comuna amb tota la resta de països. 
  10. Els estats han de tenir plans d’emergència per situacions com la que estem vivint i que no encaixen en estats d’excepció pensats per respondre a atacs d’exèrcits enemics o alteracions de l’ordre públic que qüestionin el funcionament del mateix Estat. Enlloc de militaritzar la vida pública, els governs han de poder activar mecanismes de cooperació per fer front a pandèmies com l’actual.

Aquesta crisi fa evident que hem de “pensar globalment i actuar localment”, amb totes les conseqüències, arribant si cal a substituir els estats actuals i, en general, les institucions internacionals que coneixem, per nous estats, institucions i organismes internacionals pensats des d’aquesta nova perspectiva. 

 

Hem de fer possible que els drets individuals siguin compatibles amb els drets col·lectius. I això no es pot fer amb més repressió i desconfiança sinó amb autoresponsabilitat, amb més llibertats i més confiança, amb regles més clares i més consensuades, amb més cooperació i amb solidaritat.

Hem de ser capaços de “prevenir abans de guarir”. I això només serà possible amb planificació a llarg i mitjà termini, basada en objectius compartits i, per tant, decidits democràticament i assumits per tothom, en les diferents escales d’actuació. Només així estarem preparats per assegurar una resposta immediata, eficaç i eficient en casos d’emergència.

Amb mesures com aquestes tothom s’ha d’estrènyer el cinturó, però tothom té garantides les necessitats bàsiques, les empreses subsisteixen, els bancs no fan negoci de les desgràcies alienes i els estats actuen realment al servei dels seus ciutadans. Ara bé, no ens enganyem, quan tot això de la covid-19 acabi, potser ens adonarem que podem viure d’una altra manera i que moltes de les coses que ens han semblat imprescindibles, veurem que realment no ho són, que algunes no ens serveixen i que altres les haurem de canviar, així com que d’altres, que no valoràvem prou, són més importants. Les etapes de transició no són fàcils, però si l’horitzó al que ens dirigim val la pena, hem de fer possible el que és necessari, per difícil que ens sembli.

 

Comentaris