Mai com ara, si deixem enrere les primeres eleccions democràtiques on van proliferar tot tipus d’ofertes polítiques, hi ha hagut tanta varietat d’opcions i projectes polítics als quals votar. Fins i tot els partits que es presenten als comicis són suma de partits, confluències, pactes puntuals o absorcions. L’anomenada crisi de representació política no està motivada per la manca d’oferta sinó probablement per l’excés d’elles, com consideren els més crítics amb la situació. Per a alguns observadors, avui la política catalana i espanyola és més plural i rica que abans, ja que el bipartidisme és un problema per governar les institucions i donar-los estabilitat. El moviment del 15 de maig del 2011 va suposar l’aparició d’una infinitat de plataformes i associacions que, entre altres fenòmens, va fer possible l’ascensió de Podemos, un partit de partits o un partit de confluències polítiques.
El mateix ha passat amb la posada en marxa del moviment independentista que, des del 2010, ha irromput amb força en la política catalana construint un nou escenari polític. Per consegüent, la vella política s’ha vist desbordada pel poderós impuls de plataformes, associacions i entitats culturals que ho han canviat tot. Alguns pensen que un Parlament atomitzat deixa de ser governat per les majories per passar a ser-ho per les minories, com és el cas de la CUP. D’altres, però, apunten que l’única manera de crear un nou ordre polític és assumir l’evolució de l’atomització política i orientar-la cap a nous partits tan forts com els antics. És la intensa obsessió de Podemos per desplaçar al PSOE.
Davant els nous comicis catalans, la pregunta que es fan molts és saber com afectarà l’excepcionalitat de la situació, amb l’equivocada i injusta detenció de gran part del Govern de la Generalitat i dels presidents d’Òmnium i de l’ANC ordenada per la jutge Lamela, a la representació política al parlament de Catalunya. Una representació que transcendeix als partits polítics, ja que s’estudien unes eleccions de blocs i no d’ofertes polítiques nítides. Seran unes eleccions polítiques on es tendirà a sacrificar el pla ideològic per prevaler el pla nacional. Serà una oferta de blocs que afavorirà unes eleccions sense matisos, binària i d’acumulació de forces, tant polítiques com simbòliques.
Per a molts ciutadans aquesta concepció política, excepcional, implica deixar de banda el model de societat en què creu per orientar el seu vot en el què sobretot vol evitar. Implica per a altres deixar clar que la situació política catalana ja no obeeix al sistema de representació tradicional i entendre les eleccions en clau de col·lisió entre dues concepcions de país: els que volen separar-se d’Espanya i els que volen mantenir-se en ella. Resta un espai que està per aclarir; un espai per a les posicions més moderades, per a una tercera via, per demanar “un alto el foc” com ho va fer l’exconseller Santi Vila. Una crisi de representació que molt problablement situarà l’agrupació d’electors, amb Puigdemont el front, com la gran força política en les properes eleccions sense el concurs del Pdcat ni d’ERC. En aquest sentit, el dubte que apunta és si, després de les eleccions, Catalunya viurà una crisi de representació política, en no poder assolir, ni uns ni altres, els objectius pretesos.
