La política ha entrat en una altra dimensió. Tot i que sempre ha tingut una dosi d’espectacle (no podem oblidar que comporta una exhibició pública dels seus protagonistes), les noves tecnologies han capgirat la percepció i la valoració que tenim dels seus actors i la simplicitat dels missatges arriba a ser esfereïdora per aquest fet. Ara tothom cerca una glòria efímera amb alguna declaració o comentari ocurrent que es reproduirà fins a l’infinit a través de les xarxes socials. Cal comprimir al màxim qualsevol raonament perquè donem per fet que la gent no pot mantenir l’atenció més enllà d’uns quants segons. Ens tracten com a infants.
La competència desmesurada que viu el món del comerç gràcies a la xarxa també s’ha traslladat al camp de la política. Igual que una marca treu a velocitat supersònica un nou producte per al consum immediat, els partits s’afanyen a fer el mateix per tal de guanyar algun punt en les enquestes d’intenció de vot. No importa la qualitat o profunditat d’una idea, el que conta és vendre-la com sigui. Si manifestes els riscos que comporta aquest fet, et responen que és el pa que s’hi dóna i que tothom fa el mateix. Tot ha agafat un aire trepidant i el seguiment de l’actualitat política es fa a través dels mateixos standards que ho fa el món del futbol. S’ha imposat allò del minuto y resultado de l’antic carrusel deportivo.
Amb un panorama com aquest és normal que hagi sorgit la figura dels analistes polítics que, amb les seves opinions, van omplint hores i hores de tertúlia o debat. Són els qui, a partir de l’allau informatiu diari, pontifiquen sobre quines són les autèntiques intencions dels protagonistes de la cosa pública. Sembla que necessitem el comentari continuat perquè algú ens faci entendre aquest garbuix delirant de declaracions, contradeclaracions i idees estrambòtiques o passades de rosca amb les que ens bombardegen minut a minut. Pensen i dedueixen per nosaltres, i és així com ens acostem a l’adoctrinament col.lectiu. Tot plegat sempre dins d’un to partidista i previsible.
Una de les conseqüències més destacades d’aquesta situació és que ens estem convertint en una societat sense memòria. Tot s’oblida ràpidament donat que la política és una constant doll d’informació i anàl.lisi d’allò més recent. Si no arribem a processar amb una mínima profunditat el dia a dia, com dimonis ho podem fer amb els fets que ja han passat? Naturalment, això és una cosa que ja els va bé als que remenen les cireres de la política oficial perquè els desmemoriats no demanen mai explicacions sobre, posem per cas, promeses electorals incomplertes. És la millor manera de perpetuar-se en el càrrec.
L’historiador, escriptor i president del PEN de Flandes, David Van Reybrouck, en el seu original i incisiu llibre “Contra les eleccions. Com salvar la democràcia” raona encertadament sobre el fet que mai en la història s’havia reclamat tanta democràcia com ara però, a la vegada, mai s’havia desconfiat tant del parlamentarisme com passa avui en dia. Veiem sospitosos tots els càrrecs electes. En realitat, no estem vivint una crisi de la democràcia, estem immersos en una crisi de dirigents. La mediocritat s’ha apoderat del poder.
Fins que no encarem la necessitat urgent de la formació caracterològica i adaptada als nous temps d’aquells que han de dirigir-nos, anirem deixant el camí lliure a la banalització de la política i ens convertirem en uns autòmats del vot sense la capacitat d’entendre i regenerar res del que ens envolta.
