Més de 10.000 fundadors per a la Crida Nacional i encara no s’ha fundat. Jo en sóc un, per cert. Com s’explica l’èxit d’un simple embrió de formació política? Recapitulem: la idea gira al voltant d’unificar persones de pensament divers (liberals, progressistes i socialdemòcrates) per a aconseguir, ras i curt, la independència de Catalunya. Un veritable SNP a la catalana, un cercador d’unitats. De convergències, i que se’m perdoni l’expressió. La Crida és molt lluny d’allò que va ser CDC o CiU, evidentment, perquè han passat més de 40 anys i perquè tant en la ponència ideològica com en l’organitzativa les diferències són abissals. Però l’esperit, això sí, s’hi assembla: ens trobem davant d’una “entesa independentista”, si no se’n vol dir “convergència independentista”. O un altre mot amb connotacions incòmodes i més recents: “reagrupament independentista”. En tot cas, els anys 80 ERC es va veure incapaç de no investir un mestre de les convergències com aleshores era Jordi Pujol. Què ha canviat ara? La present negativa d’ERC no sé si és un símptoma de maduresa política o, ben al contrari, d’immaduresa: depèn de si s’analitza bé el moment. I crec que ERC s’equivoca considerant que ara és un mal moment per a confluir.
Tornem als anys 70: un altre moment de confluir, o de convergir, era en efecte els anys de la fundació de CDC. La raó: la “reconstrucció nacional”. En aquesta confluència o convergència o entesa vull recordar que hi van participar agents tan diversos com Convergència Socialista de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya, Grup d’Acció al Servei de Catalunya o Acció Obrera. Vull dir, tela marinera. I ja de cara a les eleccions generals del 1977 conflueixen amb Esquerra Democràtica de Catalunya (Trias Fargas) i el PSC-Reagrupament (fins que aquests últims van preferir anar cap al PSC), a banda de rebre el suport (atenció!) del Front Nacional de Catalunya i d’Estat Català. Aleshores confluir, convergir, sumar, trobar una causa comuna, era un imperatiu moral que permetia exhibir molt més múscul davant dels reptes, dels adversaris i dels enemics. Aleshores els objectius eren una mica més abstractes, ja ho sé. I plens d’eufemismes. Avui, l’objectiu és molt més concret i descarat: la independència de Catalunya. Aleshores el lideratge carismàtic i indiscutit era el d’un represaliat pel franquisme, un “milhomes” anomenat Jordi Pujol. Avui el lideratge carismàtic i indiscutit és el d’un altre represaliat pel franquisme: Carles Puigdemont.
ERC té tot el dret del món a apel·lar, si ho vol, a un altre lideratge carismàtic i indiscutit que la va dur a ser primera força al Parlament de Catalunya: Francesc Macià, un altre represaliat i exiliat que movia masses amb una sola mirada. Tot i així, i amb tots els respectes, crec que tot el moviment crescut aquests anys i tots els esdeveniments succeïts la tardor del 2017 configura sens dubte un lideratge moral molt clar de Carles Puigdemont per a la gran majoria de la població. Ignorar-ho és un error, tant si qui ho ignora és la direcció actual d’ERC com si és Pablo Iglesias. O, encara més greu, Pedro Sánchez. Si algú pot ser l’interlocutor principal de la “part catalana del conflicte”, per a la majoria de ciutadans però també (més important) per a la majoria de l’imaginari europeu, aquest es troba avui dia a Waterloo. Però l’objectiu d’aquest article no és provar de convèncer ERC, i de fet jo desdramatitzaria la seva tossuderia en posar-s’hi d’esquena. Tot s’ha de respectar, sobretot perquè la Crida encara ha de demostrar moltes coses.
És difícil “eixamplar la base” si d’entrada es divideixen les bases independentistes, però la Crida té encara un altre repte: què fer amb els “moderats”. No em refereixo a perfils com Santi Vila, que semblava escèptic amb la idea de la independència i finalment ha resultat deixar no combregar-hi gaire (ell dirà que és el “com” i no el “què”, però a mi sí que no em pot enganyar). Em refereixo a la gent que encara dubta, o que té por. És un repte molt delicat, perquè després d’un RUI i d’una DUI ja no es poden fer discursos de retrocés. Seria absurd i seria immoral. El dilema és clar: per una banda, una veritable crida confluent hauria d’obrir els braços a tota aquella gent, sigui de l’àmbit dels Comuns o des d’àmbits més encorbatats, que tinguin simpatia per la música però dubtes sobre la lletra; Però d’altra banda, també hi ha dubtes creixents en el vèrtex de la piràmide (els convençuts però desmoralitzats). No només hi ha dubtes entre els “porucs”: hi ha creixents dubtes entre els “hiperventilats” (o exigents). Tots dos volen, atrets per la música, veure una lletra que sigui fiable.
Fiable vol dir que sap el que es fa. Que sap què toca ara, i que sap materialitzar les idees. Que governa bé però que també entén el compromís del 1-O i del 27-O, i que és fidel a la seva missió fundadora. No enganyar i no autoenganyar-se. Tenir estratègia i, sobretot, tenir múscul. Si aconsegueix això, la Crida no només serà coherent i estimulant sinó, també, imparable. La independència, també.
