Crida menys i sobretot fes!

"El país necessita, diem-ho sense embuts, un centre i una dreta catalana potents i no pas una colla que sembla fer de l'intercanvi de parelles ideològic la seva praxi política"

La Crida és l'enèsim, i de ben segur no pas el darrer, intent per refer l'espai convergent. És obvi que el PDECAT va néixer coix amb deficient projecte i pitjor nom i ara el que toca és canviar-ho tot, fins i tot companys de viatge, perquè res canviï. En condicions normals, algú hauria de respondre per semblant fracàs, però el que desgraciadament s'estila és el cap cot, la nul.la autocrítica i el fugir cap endavant. És trist perquè diguin el que diguin, un dia blanc per l'altre negre i, pensin el que pensin, si és que realment ho fan, els dirigents "pedecataires" han perdut el nord, el rumb, els bous i les esquelles. També és molt trist perquè el país necessita, diem-ho sense embuts, un centre i una dreta catalana potents i no pas una colla que sembla fer de l'intercanvi de parelles ideològic la seva praxi política. Amb això i amb tantes altres coses no han après res d'en Pujol i al pas que anem l'acabaran fent bo, corrupcions, presons i família al marge.

 

Em refereixo a en Pujol perquè traspuava lideratge, autoritat i ordre i perquè en els inicis i els "gloriosos vuitanta" comptava entre els seus, amb homes i dones competents i preparats amb una visió i coneixement de país. És cert que no eren independentistes, o si ho eren ho amagaven,  però el llegat, volgut o no, que ens han deixat, i amb això tenen raó els espanyols, ha fet independentista una bona part del país. O què ha estat i resultat per la normalització política i nacional l'haver construït del no-res l'educació catalana i la immersió, la televisió i radio públiques, un autogovern que ens ha dotat d'autoestima, malgrat poques i migrades competències. Sense totes aquestes coses avui seriem més regió que no pas nació i, això amb clarividència, ho intuïren els electors que no pas les enquestes, a les urnes durant un parell de dècades que són la base d'on som avui.

 

Els partits polítics, prou d'ensabonar i engalipar el personal, són instruments de poder i, si és possible, de perpetuació d'aquest. I amb això res a dir; ara bé, si els nostres líders polítics, dits independentistes, tinguessin clara aquesta premissa, altra cosa diferent s'hagués esdevingut allà per l'octubre del 2017. Menys cantarella i més prèdica de l'exemple que és la que val i la que et du a la victòria en els camps de batalla. Paraules sense fets és com disparar sense bales, com ja ens avisava en el setze un docte i encertat capellà de l'igualment prestigiosa Escola de Salamanca.

 

Que la Crida ens avisi que es dissoldrà quan "hàgim assolit la independència" és com un brindis al sol amb aromes de Montserrat. S'ha de tenir mal gust podent-ho fer amb d'altres elixirs, siguin propis o estranys. I és que un país com el nostre, on ens barallem per preposicions, era de o per la República?, no pot ser independent de res i sí dependent i serf de tot. I si ho vol ser, d'independent, ha de canviar el bous i les esquelles, abans esmentats posant rumb al nord i amb nous navegants. Napoleó es preguntava aquest general és bo? I seguidament, i té sort? Qui és bo i té sort a Catalunya? Certament no pas els que han perdut batalles per més greu que ens sàpiga, per ells i família, llur situació processal o exiliada. Sap greu dir-ho però si vam perdre aquella batalla fou perquè els nostres d'entrada no volien guanyar i després totes les desgràcies s'esdevingueren i d'aquí les reixes, els judicis, les fugides i els exilis. És tan obvi que l'únic remei a aquest sofriment és la independència que sento un calfred escrivint-ho.

 

 

Acabo: si la Crida és només un instrument menjadora mal vingut sia, si per contra vol decididament i coratjosa remoure i sacsejar l'espai polític per fer el que no tingueren nassos o bemolls, per no dir collons, ara fa una quinzena de mesos serà una nova oportunitat per fer l'autèntic salt endavant que és la independència nacional. D'ells depèn tornar-nos a decebre o il·lusionar perquè, de fet les mels de la llibertat i l'èxit –també britànic- ja els vàrem viure durant uns dies d'octubre per després, com bon ruixat tardorenc, caure en la decepció, deserció i depressió finals. La fortuna ajuda als audaços ens deien els romans, si la Crida ho és tindrà sort i, ulteriorment, el país també; sinó es convertirà en segona part d'aquella Crida d'inicis dels noranta que per cert també liderava un tal Sánchez avui injustament i tristament engabiat.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?