Molt s’ha escrit sobre la sostenibilitat, però massa sovint s’ha fet de forma esbiaixada a partir de prejudicis ideològics i d’interessos polítics. Els plantejaments més sincers es fan en privat –quan el conseller Huguet qualifica de fantasmada la intenció de l’alcalde de Barcelona de fer uns Jocs Olímpics d’Hivern- o quan la situació comença ser crítica.
La consellera de Salut, Marina Geli, ha demanat aquesta setmana als empresaris del sector que apostin per la sanitat pública i que col•laborin al seu finançament. No va donar detalls de com fer-ho, què significaria això en la presa de decisions sobre l’assistència mèdica ni res de res. Senzillament va llençar un missatge que va semblar un SOS a la desesperada.
El nostre model de sanitat universal és un dels millors del món i un model a seguir. Bé, de fet ho ha estat durant molts anys fins que els seus gestors l’han situat al llindar de la inviabilitat. Durant els anys de bonança econòmica es van anar sumant prestacions al catàleg de serveis bàsics de la sanitat pública que, en molts casos, van respondre a prioritats ideolològico-polítiques més que a criteris sanitaris o mèdics. Mentre hi havia diners, mal que ve, la cosa anava tirant. Ara que han arribat les vaques magres no hi ha la valentia suficient per dir que no hi ha prou recursos i que s’han de prioritzar els serveis.
Existeix la idea que qui posa en perill l’estat del benestar és qui demana que es racionalitzi, mentre que se’n considera un defensor a qui s’obstina a mantenir-ne les cobertures i les prestacions independentment de si es poden pagar o no. Però la crisi del sistema sanitari, per exemple, no la generarà la seva redefinició sinó la seva inviabilitat. Qui li hauria d’haver dit a la consellera que hauria de pidolar als executius de la sanitat privada?
Nosaltres que ens passem al dia donant lliçons a tothom i li diem a Obama i als nord-americans com han de gestionar la seva sanitat i a Sarkozy i als francesos la immigració. Les nostres respostes estaven condicionades a un creixement econòmic irreal i, per tant, eren i són solucions insostenibles i poden acabar esdevenint problemes irresolubles.
