Crèdits – Blesa i taulells anèmics

"La gran pregunta és si Blesa després d'arriscar molt més del que havia dit vigilava amb rigor el risc que havia contret amb les promotores"

Hi ha a Madrid un comentarista econòmic generalment ben informat que sovint aporta dades i detalls que ajuden a desxifrar millor l'intríngulis de les noticies. M'estic referint a Carlos Segovia que els diumenges ocupa la contrapartida del suplement "Mercados". Concretament, ara fa tres dies, va esmentar aspectes molt reveladors sobre l'operació Martinsa – Fadesa que Miguel Blesa va dur a terme amb la concessió a la promotora d'un crèdit de 1.092milions d'euros des de Caja Madrid. Eren moments en que Martinsa – Fadesa havia baixat a borsa un 26% i Colonial un 32%. Nogensmenys, Blesa va contraure un risc equivalent al 20% del total que devia la promotora. A més a més, Caja Madrid ja arrossegava el deute de Osuna, Pryconsa, Nozar, Sando, Lualca, Royal Urbis, Sacresa, etc. fins a un total de 14.372 milions d'euros i, per si això fos poc, es va fusionar amb Bancaja que encara estava pitjor. I, és clar, com era previsible, el risc de CajaMadrid en Martinsa- Fadesa va acabar al Sareb, és a dir, al banc dolent propietat de l'Estat a fi de que siguin els contribuents els qui paguin els errors de les immobiliàries i dels caixers – banquers incompetents, corruptes o les dues coses a la vegada. La gran pregunta és si Blesa després d'arriscar molt més del que havia dit vigilava amb rigor el risc que havia contret amb les promotores. I la resposta és que, igual que el van fotografiar amb un ós mort en una cacera a Romania també el van veure en una "selfie" a Namíbia amb un exemplar cornúpeta abatut i al costat del company d'aventures, Carlos Vela, conseller delegat de la Inmobiliaria en qüestió i abans director general de la CajaMadrid. Tot un cas de "revolving door" i capaç d'infondre sospites encara que es disfressin de novembre. I recordo que el president de l'empresa era aquell Fernando Martín que era president del Real Madrid, molt baixet i que al gremi del totxo li deien "trenca sostres".

Finalment, tot quedava a casa en un "compadreo" sense cap mena de professionalitat. Eren els temps en que Esperanza Aguirre triava de col•laboradors persones que la majoria han estat imputades o empresonades. I deu ser per això que ara, a més de designar-la el govern central per a la presidència de l'Agencia Espanyola de Turisme, també la va fitxar l'especialista de caçatalents de Barcelona. I sort que el Turisme és competència exclusiva i ja traspassada de les autonomies, perquè si no, Rodrigo Rato, en divorciar-se, a part de col•locar la seva ex de directora dels "Paradores Nacionales" (els únics hotels que perden diners i tenen més empleats que clients) encara hi havia situat més parentela a fi de complementar-li una mica l' "alimony" del seu divorci. Per cert, en Rato, ara fa pocs dies, va pronunciar una conferència en una ciutat estrangera tot afirmant que el gran mèrit de la política econòmica espanyola era el gran èxit d'haver aconseguit una rebaixa dels salaris tan important. Es veu que dels escanyapobres ara en diuen gestors de devaluacions internes! No se com acabarà el jutge Elpidio José Silva, però al menys Blesa ha passat uns dies el penal de Soto del Real i tots hem pogut llegir amb el màxim interès els seus correus electrònics. Qui ho havia de dir d'aquell íntim amic d'oposicions i carn i ungla de José María Aznar i veïns del mateix replà de l'edifici de Logroño on vivien tots dos. Era quan ja eren inspectors d'hisenda i a Aznar li quedava temps per a escriure articles contra la Constitució que ara ha convertit en la seva arma llancívola. En resum, quan Fernando Martin va fer la suspensió de pagaments en Vela va dimitir i en Blesa el va nomenar director de la corporació Cibeles. Tal qual, sí. Amb un parell de....

I pensar que el meu últim llibre es titulava "Capitalisme Cibeles"! En tot cas només queda pendent d'aclarir per que La Caixa de Fainé va concedir a Martinsa – Fadesa un altre crèdit idèntic al de Blesa (mateixa xifra equivalent a dos anys d'Obra Social) sense formar part de la mateixa trama excepte tangencialment via Colonial. Si es comprova que les dues operacions són calcades i representen culpa o negligència en la decisió equivocada (quan la crítica situació era ja del domini públic) i en la vigilància del risc, caldrà preguntar-se com és que els executius incompetents o alguna cosa pitjor no són mai cessats, destituïts, inhabilitats o sancionats. Sobretot, quan els favors als seus compares els paguen els contribuents o es repercuteixen a les tarifes regulades que paguen els consumidors i usuaris indefensos com ha passat amb els 1.450 milions d'euros de Gas Natural, que un tribunal arbitral de Ginebra ha fet pagar a Gas Natural per incompliment de contracte amb la Sonatrach d'Algèria. Ai, si Pere Duran pogués aixecar el cap i veure l'aplom i la desimbolta actitud de menyspreu que en relació al comú dels mortals senten uns mànagers incompetents o alguna cosa pitjor.

Aquets dies està, però, d'actualitat el tema de si en les vendes nadalenques s'ha observat algun indici de recuperació. Que no sigui que ens diuen que baixarà l'atur, perquè estem a punt d'entrar a la via irlandesa on el 50% dels metges i el 30% dels joves ja han emigrat. I als de més edat que s'han quedat aquí, els hi congelen la pensió per la qual han cotitzat tota una vida, els rebaixen els salaris començant pel SMIG (Salari Mínim Professional Garantit) i els apugen les tarifes elèctriques els mateixos senyors d'Endesa que a l'Argentina es diuen Electrosur i que a 40 graus de temperatura han deixat Buenos Aires sense electricitat i aquí, amb el 45% dels abonats forçosos que tenen a Catalunya i zero a Madrid, tributen a la capital del Regne com és natural i contesten el telèfon de reclamacions exclusivament en castellà. Anem, però, a veure el que opinen els observadors de les vendes d'aquest estat d'oferta i promoció que s'ha inventat per a vendre més. La primera conclusió és que, com diu Tobias Buck, l'esperit de Nadal ha fracassat a l'hora de ressuscitar les vendes dels detallistes en una Espanya colpejada per la crisi i que, segons els experts, el creixement anèmic serà persistent mentre l'atur o l'endeutament de les famílies segueixi pressionant a la baixa. El nivell de vendes segueix un 25% per sota del nivell de fa 5 anys. L'únic dinamisme visible és el de les exportacions i les vendes d'automòbils quan hi ha subvenció estatal.

El director del grup de pressió de les grans superfícies que, casualment , es diu Millán Astray i el president que, també casualment, es diu Arias Salgado diuen que s'ha experimentat una lleu millora, però ni la llei de la selva que l'ANGED va obtenir de l'Esperanza Aguirre que és permissiva amb el fumar als casinos i les jornades laborals non-stop, no han servit per a millorar els resultats. Vegin, si no, l'operació de refinançament de la que va ser objecte el vaixell insígnia d'un model de darwinisme destinat a dur a terme l'extermini i l'holocaust del comerç familiar de proximitat. És en aquest panorama més aviat sinistre que sembla que l'única relativa esperança passi per la tecnologia i el fet que molts consumidors hagin optat per fer el 50% de les compres online. Als EUA s'obren establiments més petits i se'n tanquen un 20% dels existents i ara allò que compta més que el benefici és tocar liquiditat en efectiu. A primers de desembre, les vendes online van augmentar un 17,3% amb Amazon i Walmart de capdavanters. Al sector convencional, malgrat les rebaixes, la caiguda va ser del 3%. Mentrestant, els súpers han entrat en guerra de preus. En conjunt, als EUA (NY – 5ª Avinguda) i Londres (Oxford Street), els descomptes marquen la pauta i ningú vol ser el primer a l'hora de rectificar. De fet, Walmart, la primera empresa comercial del món i la que té la plantilla més gran dels EUA ja va fer "avant-match" els seus pronòstics. Deia que les vendes serien febles i que la competència seria d'una intensitat mai vista. Ho afirmava després de tres trimestres seguits de davallada i amb la afirmació que només una vegada en cada generació es conjuguen les forces que desincentiven el consum. I novembre-desembre són els mesos del cara-i-creu d'un exercici sencer, atès que representen el 30% de la facturació anual. El que cal doncs, es perdre diners si és necessari, però no perdre clients, que costa molt de recuperar-los.

 
 

Comentaris