Crash de manifestacions

"Tant de bo tothom recordi els límits de la pròpia conducta, especialment durant el dia d'avui; i si pot ser, d'aquí en endavant"

Tenien els Mossos alternativa quan membres dels CDR i/o les CUP desobeïren les ordres de no apropar-se als integrants d'una mani contrària? És de manual que aquests últims ho farien, i és de manual (en aquest cas, normatiu) que els primers ho havien d'evitar.

 

Algun partit ha dit que tot això ha palesat la fractura social existent a Catalunya, sense preguntar-se en cap cas si formen part d'un dels bàndols enfrontats o si han contribuït a enfortir-los. Algun opinador diu que això és la fotografia del cisma que es viu en el sí de l'independentisme entre els més o menys favorables a la unilateralitat. Potser en part el confirma, perquè crec que la separació d'estratègies ja va quedar clara en dividir-se el govern entre els que van anar a declarar davant els jutges espanyols i els que ho han fet en jurisdiccions estrangeres. Al menys en teoria, la praxi ho desdiu tot.

 

El que exemplifica, en tot cas, aquest crash de manifestacions, és el greu error que comet l'independentisme (el mateix li passa als contraris) en creure que qualsevol company de viatge val la pena, si comparteix l'objectiu de la independència. Aquest últim, ser independentista, com ser comunista, anarquista o falangista, per referir posicions ideològiques contràries per raons diverses a l'ideari constitucional, és acceptable en la nostra democràcia, perquè no és militant (com sí ho és l'alemanya, per exemple, i fins a un cert punt, la nord-americana) i per tant, admet qualsevol ideologia.  Però no accepta que es faci mitjançant qualsevol instrument, ni que els partits que la defensen tinguin qualsevol estructura o funcionament.

 

Ja hem constatat en diverses ocasions que per a certes formacions properes, simpatitzants o llavor jovenívol de les CUP la possibilitat d'emprar la violència, ni que sigui justificada en la "violència estructural del sistema capitalista" que odien, és en realitat molt més que això, és una probabilitat que, col·locant-los en un extrem ideològic, els agermana amb els seus antagonistes, que també han demostrat ser capaços de saltar la línia de lo tolerable. Els extrems es toquen, es diu, i tot que cadascú pensi que el seu objectiu és legítim, de ben segur no comporta la legitimitat dels mitjans violents que estan disposats a utilitzar. No és la seva una santa indignació, i un Mosso és un policia, el que de tant significa instrument de l'exercici de la força per part de qui en té el monopoli, l'Estat, ja sigui en la figura d'un ministre, ja sigui en la figura d'un conseller. Tant de bo tothom recordi els límits de la pròpia conducta, especialment durant el dia d'avui; i si pot ser, d'aquí en endavant.

 
 

Comentaris