Hem viscut la Diada més atípica. Això ja ha esdevingut un tòpic, com també ho és el fet d’afirmar que la manca d’afluència de públic ha estat el resultat de les consignes preventives donades des de l’àmbit sanitari. Però si el virus ha estat la raó o l’excusa per justificar l’absència, mai ho sabrem del cert. El que sí podem és analitzar altres coses.
En primer lloc que la Diada continua sense ésser de tothom. Societat Civil Catalana ha onejat una pancarta sobre la necessitat d’entesa i concòrdia, però als carrers qui feia unes performances més properes a la Marató que a la Diada, omplint places i passejos, potser en menys nombre que l’esperat, potser no, ha estat l’independentisme.
En segon lloc les organitzacions que les han convocades, com es feia evident en els discursos de Marcel Mauri i d’ Elisenda Paluzie, no estan gens satisfetes de la tasca duta a terme pels partits polítics en relació a l’objectiu somiat de la unitat de l’independentisme. I el cert és que podríem estendre la seva crítica a la resta de formacions, parlamentàries i no, totes elles entestades en aconseguir victòries sectorials o personals, molt més pensades en benefici de la seva gent (que vol dir la gent de dins del partit) que de la ciutadania. Perquè la gent hores d’ara i majoritàriament està preocupada per altres coses, tal com reflecteixen les enquestes.
En tercer lloc, era fàcil advertir que a les concentracions, excepció feta de les dels CDR o Arran, sovintejaven els caps blancs i la canalla. Potser podríem dir que la reserva mobilitzada de l’independentisme ha quedat en mans de jubilats, funcionaris i estudiants? Això no nega força al moviment, però tal vegada minva el nombre de persones disposades a fer, com insinuava Paluzie, una insubmissió fiscal.
I en quart lloc, si, per una o altra raó, eren poques les persones concentrades, el cas és que hi eren, el que vol dir que malgrat tot, la remor persisteix, com diria el poeta. No sabem si es pot traduir de forma automàtica en termes electorals, ni quants girs estratègics i tàctics faran els partits en joc, parlamentaris o no, abans de les eleccions. Però les parròquies a les quals s’han adreçat Òmnium, ANC i CDR, estan ja clarament identificades amb concrets partits polítics.
Ha estat estranya la COVIDIADA, i poc viscuda en general (on eren les senyeres esclatant als balcons? I fins i tot les rojigualdes?) No és temps d’aglomerar-se, diuen, i tanmateix ens aglomerem els bars.
