Hi ha directius que quan han de comunicar una mala notícia a un treballador esperen al divendres a última hora. Tenen l’esperança d’agafar-lo amb la guàrdia baixa i que la reflexió del cap de setmana i el pacte de la fam li facin la feina bruta. Tot i que alguns manuals de direcció el recomanen, cal convenir que aquest mètode de gestió té un punt de covardia.
Ara diuen que la sentència del Tribunal Constitucional es farà publica l’agost vinent. Després de més de dos anys de marejar la perdiu, el moment elegit serà aquell quan la pràctica totalitat del país esta paralitzat, els polítics panxa al sol i molts ciutadans a la bartola. Així l’efecte anestèsic sobre la possible mobilització contra la sentència seria total i la capacitat de reacció política escassa. Però precisament per això, perquè l’estratègia es tan burda i miserable, supera l’àmbit de l’ insult.
Si el Tribunal Constitucional espanyol ha de dir que Catalunya no és una nació, que no té dret a la seva pròpia llegua, que el sistema de finançament és injust, que no mereix una relació bilateral amb l’estat o fer una interpretació reduccionista de tot plegat que converteixi l’Estatut en paper mullat i el referèndum que el va ratificar en una broma, que triïn un dia clar i sense núvols. Que no s’amaguin ni busquin excuses de mal pagador. Que ho diguin a la cara i mirant als ulls. Després de la llarga espera ja no ens vindrà d’un mes.
Perquè el pitjor de tot plegat és que els globus sondes que exploren possibles dates per a la sentència, en el fons només podrien ser previsions del xàfec que s’acosta. Si el TC hagués de beneir fil per randa el text estatutari no els caldria fer jocs de mans ni dissimular sota l’ ombrel•la d’ agost. Quina por!
