Els periodistes que durant anys seguien l’activitat de Jordi Pujol quan era president de la Generalitat tenen anècdotes per omplir uns quants llibres. N’hi ha de tots colors i representatives de diverses emocions humanes. Una de les coses que més li agradava fer quan tenia la oportunitat era explicar-se amb els periodistes però amb el micròfon tancat, el què en argot castellà es coneix com corrillos. Aquí, el Pujol autèntic sortia per bé que el format era imprevisible: et podia preguntar per un tema que no coneixia molt bé, et podia sotmetre a un examen, et podia renyar, o, com és el cas, desenvolupar petites lliçons. Del què fos: política actual, política pretèrita, corrents ideològics europeus, tendències econòmiques o qüestions d’ètica social. I també Història. A vegades, però, el més divertit era com ho explicava.
Una vegada, en un d’aquests corrillos, va explicar en menys d’un minut la diferència entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol. La historieta deia menys o més així:
“Al segle VIII, els musulmans van començar a envair la Península Ibèrica. I van anar entrant, entrant, entrant… Ho van envair quasi tot. Tothom es va anar enretirant, enretirant, enretirant…”
Us l’imagineu, oi?. Seguim:
“I durant anys, els espanyols es van quedar reclosos a Covadonga. I els catalans? A Ripoll. Tots tancats en un monestir a esperar quan podien sortir”.
Evidentment és aconsellable quedar-se amb la metàfora i no amb el rigor històric. Seguim:
“I quan van poder sortir, els espanyols què van fer? Van sortir en tromba, i van començar a reconquerir, i a reconquerir, i a reconquerir, i a reconquerir. Van sortir de Covadonga, van reconquerir-ho tot, van arribar fins a Granada i posats a conquerir no van parar fins a Tierra de Fuego, al Pol Sud”.
El temps en què es triga a llegir això és el temps amb que Pujol explicava diversos segles de la història d’Espanya: la que va de la batalla de Covadonga (any 722) a la conquesta de Xile (1540). I els catalans?
“Els catalans ens vam quedar a Ripoll pensant què fèiem. I vam pactar una mica amb els musulmans, una mica amb els carolingis, una mica per aquí, una mica per allà… Potser per això avui estem aquí”.
Fi de la lliçó.
Insisteixo: qui busqui en aquesta anècdota una precisió acadèmica es posarà les mans al cap perquè no és manera d’explicar la història. Però sí el substrat que se’n desprèn. Quan Cayetana Álvarez de Toledo diu que el nacionalisme català és xenòfob és no haver entès res, per desinterès o per malícia. Catalunya, una terra que ha rebut l’impacte i pòsits de tota quanta civilització mediterrània i bona part de la indo-europea ha existit pot ser de tot menys xenòfoba. Més que res perquè no en sap.
Quan diu que la voluntat última de tot independentista és deixar de tenir un veí que és espanyol és desconèixer la societat que vol representar al Congrés dels Diputats. L’únic que vol el veí independentista és que l’administració que li regeix la vida deixi de ser d’obediència espanyola i sigui depenent de les institucions catalanes perquè creu que així li anirà millor la vida. És més: també ho desitja pel seu veí espanyol, i li importa ben poc la nacionalitat que es senti qualsevol habitant de l’escala. Ben al contrari, és possiblement el nacionalisme espanyol el que, com es va fer de Covadonga a Tierra de Fuego, imposi l’espanyolitat per damunt de qualsevol altre sentiment nacional.
