Costos judicials

El problema no és (només) si a la Moncloa hi ha un president del PP o un del PSOE, el problema és el sistema

El projecte frustrat i provocador de terratrèmols de Castor ha costat 1.350 milions d'euros a l'erari públic en forma de compensació. La possible responsabilitat que hi ha tingut els diferents governs espanyols (primer Zapatero i després Rajoy) no ha arribat ni a judici. Bé, de fet no ha arribat ni a instrucció. Abans de posar-s'hi, la justícia ja ha dit que no hi ha res a investigar i molt menys a jutjar. 1.350 milions d'euros que, per cert, l'empresa concessionària, filial d'ACS, és a dir, Florentino Pérez, ja ha començat a cobrar. Diverses partides inclouen el pagament a terminis d'aquesta quantitat que, al seu torn, el ministeri d'Energia ha traslladat a l'impost sobre el gas. És a dir, els ciutadans que tinguin gas contractat estan pagant a Florentino Pérez l'intent de fer una planta de gas a mig camí entre les terres de l'Ebre i les de Castelló.

 

Sobta que, ni que sigui per l'impacte que va provocar sobre el territori (centenars de terratrèmols) i l'impacte que està provocant als ciutadans (un gas més car) aquesta qüestió s'hagi despatxat amb un arxivament de la cosa. És evident que utilitzar el verb 'sobtar' és una llicència benèvola per descriure només un dels fets d'aquesta setmana i que evidencien que el problema no és (només) si a la Moncloa hi ha un president del PP o un del PSOE, el problema és el sistema. I més concretament, el judicial.

 

Amb només 72 hores de diferència, diferents estaments de la justícia espanyola han decidit el següent:

- Que no cal investigar el cas Castor.
- Que sí que cal investigar la suspensió de l'acte de Societat Civil a la Universitat de Barcelona.

- La llibertat dels cinc membres de La Manada perquè la sentència no és ferma.

- L'empresonament dels joves d'Altsasu malgrat que la sentència no és ferma.

 

- La imputació dels dos periodistes que van destapar el cas Cifuentes per revelació de secrets.
- La inhabilitació de l'alcaldessa de Berga per negar-se a despenjar una estelada de l'Ajuntament.

I a tot això:

- Els nou presos polítics continuen empresonats.
- Els nou presos polítics continuen empresonats a més de 600 quilòmetres dels seus domicilis familiars.
- Iñaki Urdangarín va poder escollir la presó on complir la condemna del cas Nóos.

Això són fets. Les argumentacions exposades per justificar cadascuna d'aquestes decisions ocupen centenars de planes i són contradictòries entre sí. El més flagrant és el cas de la Manada. L'Audiència de Navarra explica que els deixa en llibertat perquè el rebuig social de la condemna és, per si sol, una vacuna perquè tornin a violar una noia. En aquest cas, doncs, la pressió popular resulta determinant. En el cas del procés (20 de setembre i 1 d'octubre), l'argumentació és just la contrària. Per començar, en cap moment reflecteix el sentir popular que hi ha a Catalunya (també fora) sobre la inconveniència que hi hagi presos polítics i molt menys tan lluny de casa. Però és que a més, els manté en presó precisament perquè pensen que podrien tornar a provocar aquells famosos "tumultos". En què quedem, doncs? La pressió popular és un garant (com en el cas de La Manada) o és un risc (com en el cas dels presos polítics)?

 

Però per si la setmana no fos prou completa, just quan s'acabava s'ha conegut una altra resolució surrealista. En plena compareixença de Quim Torra en què el president desfullava la margarida sobre la presència als Jocs Mediterranis, el Tribunal Constitucional emetia una nota sobre la investidura de Carles Puigdemont. El president Puigdemont havia de ser investit el 30 de gener. La proposta d'investidura la va redactar el president del Parlament uns dies abans, el 22 de gener. El govern espanyol ho va impugnar. Quan el govern espanyol recorre al Constitucional contra una decisió 'autonòmica', aquesta decisió, la que sigui (una llei, un decret o una proposta de resolució) queda sense efecte mentre el Tribunal entra al fons de la qüestió. És a dir, primer es tomba i després ja es dirà qui té raó. Però mentre dura la deliberació (que són mesos o anys) la cosa queda sense efecte. Val la pena recordar que a la inversa, això no passa, és a dir, si és la Generalitat qui recorre una llei estatal, la llei es manté fins que no hi ha una resolució final.

 

Per tant, la investidura de Puigdemont va quedar sense efecte perquè el govern espanyol la va impugnar. Va ser aquest motiu el que va portar Roger Torrent a suspendre el ple del dia 30 i, en conseqüència, tot el debat posterior sobre qui havia de presidir la Generalitat. Doncs ahir, és a dir, cinc mesos després, el Tribunal Constitucional "ha dictado un auto por el que declara la pérdida sobrevenida del objeto del incidente sobre el mantenimiento o levantamiento de la resolución del presidente del Parlament de Cataluña de 22 de enero de 2018". Traduït al català i al llenguatge entenedor: com que el Parlament ja ha escollit un altre president, el Tribunal no entra al fons de la qüestió. Aquesta 'pérdida sobrevenida del objeto' vol dir que no hi ha res a deliberar i més endavant explica que com que primer es va proposar Jordi Sánchez enlloc de Puigdemont i més tard Quim Torra enlloc de Jordi Sánchez, la causa deixa de tenir sentit.

 

És a dir, el sistema d'impugnacions –que beneficia el govern espanyol- provoca la caiguda de Puigdemont. I com que Puigdemont cau, el Tribunal Constitucional ja no es pronuncia sobre si Puigdemont pot ser investit o no. No és una paradoxa, és un blindatge. Dit d'una manera fina: els qui necessiten arguments per defensar que la justícia és independent hauran tingut una mala setmana.

 

Comentaris