Costa molt

A hores d’ara, l’independentisme com a moviment només s’aguanta dret per la solidaritat antirrepressiva. I amb pinces.

Costa molt no visualitzar Miquel Iceta acariciant un gatet. Li ha pispat a ERC l’alcaldia de Barcelona fent entendre als comuns i al Círculo Ecuestre que tenien un interès tàctic compartit, i ha aconseguit que JxCat li regali la presidència de la Diputació, el gran poder a l’ombra del país, des d’on podrà regar de milions les alcaldies socialistes de l’AMB durant el pròxims quatre anys. Pel camí ha autoritzat pactes de tota mena, fins i tot amb la CUP com a Sant Cugat, a canvi sempre de tocar poder. I de bonus track, ha provocat una crisi de govern a la Generalitat. Iceta ha pactat les darreres setmanes amb ERC, JxCat, la CUP, els comuns i l’upper Diagonal, però no consta cap protesta de la militància, ni cap article escandalitzat del seu entorn periodístic-intel·lectual, ni cap campanya de hashtags a Twitter de votants socialistes estripant el carnet. El món del PSC és fred com el glaç i només sap parlar un llenguatge, el del pragmatisme i el poder. Contrasta molt amb el dramatisme de telenovel·la veneçolana de l’independentisme.

Costa molt pensar en David Bonvehí i no recordar Carlo Maria Cipolla i el seu tractat sobre l’estupidesa. Bonvehí deu pensar que amb el pacte de la Diputació li torna a ERC les “traïcions” de Figueres i Sant Cugat i deu pensar que és un geni, però no es deu haver aturat a pensar que a Figueres i Sant Cugat ERC ha pactat amb el PSC però s’ha quedat el poder i pot dir que l’alcadia continua essent independentista. És ben sabut que les persones fem tonteries quan tenim un atac de banyes, però d’una organització política professionalitzada se n’espera alguna cosa més. Han autoritzat Puigdemont i Torra el lliurament de la Diputació de Barcelona al PSC? Sigui quina sigui la resposta, queden en molt mala posició. Si el pacte s’ha fet a les seves esquenes, la seva autoritat queda molt qüestionada i la crisi interna a JxCat està servida. I si el coneixien i l’han validat, han fet saltar pels aires la coherència del seu mantra de la unitat, el no surrender i el nou embat amb l’estat. Com quadra tot això amb regalar una de les joies de la corona al 155?

 

Costa molt no imaginar-se el votant mitjà independentista desconcertat, perplexe, trist, enfadat o indignat. La gent no ha fallat mai. Sempre que se l’ha convocat hi ha estat, en tots els formats: manifestacions, consultes no vinculants, referèndums sota una pluja de cops de porra, i eleccions de tot tipus. Sempre ha respost. I a canvi, està rebent una política de molt baix nivell. A hores d’ara, l’independentisme com a moviment només s’aguanta dret per la solidaritat antirrepressiva. I amb pinces.

 

Comentaris