Des que vaig llegir per primer cop la paraula m’hi vaig enamorar: ultralocal. D’allò local a l’universal és una proposta que van llançar fa uns mesos el Grup Mirmanda. Ells mateixos ho defineixen: “Es tracta d’un assaig col·lectiu que, des d’angles diversos, exposa la idea de l’ultralocalisme tal com anys enrere afirmava un tal Dalí o un tal Deulofeu, entre altres: «Cal partir d’allò local per accedir a la universalitat» (assaig editat per editorial Afers, a càrrec d’Òscar Jané i Xavier Serra).
No és formidable?
A mi un dels fenòmens que més m’apassionen del nostre país és la convivència que patim amb els cosmopolites de saló. En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida sense interessar-s’hi gens ni mica, com si fossin les bosses d’escombraries del veí. Viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les tradicions, la història, el folklore -els posa dels nervis, pobra gent, qualsevol mínim contacte amb les expressions més populars de la terra: veuen un castell i giren cua; escolten una sardana i es tapen les orelles; miren un esbart dansaire i la cara és una ganyota. És un cas d’indigència cultural absoluta, total. Els crea urticària la seva pròpia història -vull dir, la història de les bosses d’escombraries-, la seva literatura, el seu patrimoni cultural. Es diuen cosmopolites i tot el que fan es passar-se hores davant el Youtube i entrar al Google translàtor qualsevol text en un idioma que no sigui el seu castellà de la zona alta de Barcelona.
És un fenomen relativament recent. No hi ha res més trist que un català intentant fer-se passar per espanyol. Des de la Renaixença a ningú mínimament civilitzat se li hauria acudit mai una cosa semblant. Qualsevol altra opció hauria estat rebutjada per provinciana, mesetària i rància. Per això Catalunya viu en el primer terç del segle XX, quan retroba la seva ànima, l’explosió d’art i civilització més extraordinàries de la seva història. Per això, l’ultralocalisme pot ser, probablement, l'”isme” que ens permet connectar amb la tradició trencada pel franquisme i que ens porta, rejovenit i airejat, a seguir la cadena del modernisme i el noucentisme i, per tant a una nova explosió de creativitat i excel·lència. Si val la pena lluitar per la independència és pel que pot suposar com a nova renaixença.
Per produir una obra universal cal estar arrelat a algun lloc. Només hi ha una via per arribar a l’autèntic cosmopolitisme: crear un món màgic i universal a partir del tros de terra on es viu. Josep Pla o Joan Miró o Lluís Domènech i Muntaner o Eduard Toldrà. O Pujols o Deulofeu, esclar. És precisament quan es juga la carta espanyola, quan s’abdica de la llengua i la cultura del teu país per agafar les d’un altre, que ho perds tot, perquè és impossible crear res si no pertanys enlloc.
“Ser ultralocal és creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal” afirmava Òscar Jané en una entrevista al Punt Avui. Lògic i normal: si els catalans podem aportar alguna cosa a la humanitat només ho podem fer com a catalans, com a radicalment catalans. Ho van dir fa anys Josep Pla i Eugeni Xammar: “Tot el que pot ser un català és ser català”.
