Molts estudis feministes plantegen que la justícia és un instrument més de la política masculina, política que entén la relació com a forma de poder. I sí, certament: els “palaus de la justícia”, els “poders judicials”, les “sentències” i els “judicis” viuen sempre molt lluny dels sentits femenins del món: de l’empatia, de la relació de mediació, de la cura i de la capacitat de delectació davant la bellesa que no s’explica racionalment, entre d’altres. La justícia és, més aviat, la decantació del poder en una relació d’absoluts entre el sí i el no, entre el tot i el res que generalment queda lluny de la veritat.
És per això que les lleis i els drets no aconsegueixen copsar les vides de les dones que hi han de passar: ho veiem constantment en les preguntes dels jutges en els judicis per violacions, ho hem vist en el tractament mediàtic i judicial que s’ha donat durant mesos a les dones de la família de Diana Quer, ho veiem cada dia en el prejudici sobre la provocació, la resistència i el patiment femenins davant cada agressió masculina, en els no-pactes d’estat per entomar les violències masculines.
Ho veiem, en general ?perquè aquest article no va d’homes i de dones, sinó de sentits masculins i femenins? en l’ús que es fa de la justícia i dels seus instruments per apagar veus del tot si no són funcionals al poder, o per donar-los tot allò que els calgui quan sí que ho són.
En el sentit de “la justícia” m’hi fan pensar moltes coses que passen al món, cada dia, però m’hi ha fet pensar molt, darrerament, per exemple, l’indult d’Alberto Fujimori al Perú aquests dies, el fet que ja sigui a casa seva després del trasllat argumental sobre la seva salut a una clínica, i tot allò que els mitjans de comunicació no han dit perquè no és notícia d’interès. Dins el sentit “humanitari” que ha fet servir l’actual president de la República (sí, sí: re-pú-bli-ca) a fi de justificar un indult de tu a tu no es poden mesurar, per exemple, els milers de vides de dones que van quedar ferides durant la campanya d’esterilitzacions forçades del govern de Fujimori per la seva “política de lluita contra la pobresa”.
L’any 1999 s’imprimia a Lima l’informe “Nada Personal”, de l’advocada Giulia Tamayo. Els resultats de la recerca s’havien anat fent públics ja en els anys anteriors: testimonis de dones obligades a presentar-se a “la posta médica” del poble per ser esterilitzades, testimonis de dones que narraven la vida després d’aquella invasió de l’Estat dins els seus cossos… testimonis d’una justícia i d’un sentit de la política allunyats absolutament de la vida humana: les polítiques de lluita contra la pobresa i d’aplicació dels índex de les economies internacionals es van traduir en aquells anys, al Perú, en polítiques d’eradicació de gent pobre que envaïen els cossos de les dones. A Alberto Fujimori el coneixen moltes dones al Perú, també, per la intervenció que va fer en el moviment de dones a fi de desarticular-lo i, fins i tot, per l’estranya destitució de la dona amb qui estava casat del càrrec de Primera Dama.
Desborda, cada dia, arreu del món, la distància que hi ha entre la veritat humana i els significats judicials, de caps d’estat o legislatius, d’allò que és just.
