Coses que no han passat de pàgina

Els motius d'adhesió a l'independentisme continuen intactes

Des que Pedro Sánchez va assumir el càrrec de president del govern espanyol, el 2 de juny passat, els ciutadans de Catalunya han pagat en impostos 1.215 milions d'euros que ja no tornaran mai, ni en serveis ni en inversions. Aquesta és la proporció del dèficit fiscal dels últims anys aplicats als 27 dies que porta Sánchez en el càrrec.

 

El dèficit fiscal, la diferència entre el que es paga i es rep a canvi, és un mecanisme pel qual Catalunya perd, any rere any, el 8% del seu PIB. Insisteixo, un 8% extra, és a dir, un cop ja s'han pagat totes les necessitats per tirar endavant el dia a dia del país. Depenent de l'enfoc ideològic, a aquesta diferència se li diu mal finançament, infrafinançament, asfíxia o espoli, però hi ha un consens generalitzat que Catalunya rep una quantitat insuficient de diners tenint en compte la riquesa que genera.

 

L'eternització d'aquest dèficit fiscal és un dels fenòmens pels quals molts catalans no independentistes se n'han tornat en els últims anys. I no pas per una assumpció acadèmica d'aquest concepte econòmic sinó simplement per experiència viscuda: la comprovació que pagant més impostos que qualsevol altra part de l'Estat es tenen pitjors serveis.

 

La manca d'inversions, cosina germana del dèficit fiscal, és un altre dels factors que han anat engrossint la bossa social de l'independentisme. I novament no per la lectura de cap informe sinó per la simple comparació d'unes carreteres catalanes embussades amb unes radials madrilenyes buides i rescatades. La comparació d'unes Rodalies millorables amb línies d'alta velocitat tan pomposes com buides. La comparació d'un Barajas megalític amb un aeroport de Barcelona sense cap sobirania malgrat que així li van demanar els actors implicats i que no són precisament membres de cap CDR.
 

 

I a més de tot això, els últims anys s'han caracteritzat per la constatació que l'autonomia de Catalunya a l'hora de legislar sobre allò en què teòricament té competències traspassades s'assembla més a una autonomia del 78 que no pas el concepte essencial de què vol dir autonomia: llei d'horaris comercials, llei de pobresa energètica o llei contra el fracking són només tres exemples (tots ells de l'anomenada agenda social, per cert) que la capacitat de decisió real de Catalunya és una aixeta que controla Madrid i que s'obre o es tanca en funció dels interessos de qui viu a La Moncloa.

 

Aquest greuge territorial i multifactorial d'Espanya cap a Catalunya no ha desaparegut. Són arguments que, combinats amb altres elements d'esfondrament d'un règim i d'una època (corrupció, crisi monàrquica, justícia encarcarada i sobretot poca fiabilitat en l'economia començant per la precarietat laboral i acabant per la incertesa de les pensions) han fet de l'estat espanyol un estat poc atractiu en clau de futur i una porta de sortida per aquells que no eren independentistes i que s'han trobat amb la possibilitat de poder participar en la construcció d'una república neta de tot això.

 

En les últimes setmanes i mesos, l'independentisme s'ha perdut en el debat sobre com es va intentar executar la independència. Un debat estèril perquè no hi ha cap màquina del temps que pugui canviar decisions preses en el passat i que es van prendre en un determinat context. El debat sobre com abordar-ho de nou en un futur i si la unilateralitat ha de ser o no el motor és un debat que s'ha de fer però que quedi constància que la pluja de retrets és ara mateix una eina als contraris a la independència (dins i fora de Catalunya) per intentar fer una nova esmena a la totalitat a les raons del moviment independentista. És a dir, com que no està clar el com, es nega el què. Com si la bondat o inconveniència de la declaració del dia 27 d'octubre hagués anul·lat el dèficit fiscal. Com si la controvèrsia sobre la desobediència post-155 hagués millorat les infraestructures de manera miraculosa. És exactament el mateix efecte distorsionador que consisteix en confondre estar a casa amb estar a prop de casa, perquè una presó a Estremera s'assembla més a una presó a Sant Esteve Sesrovires que a la llibertat.

 

Comentaris