Coses que hem après des del 2017

"Aquests dos últims anys hem aprés moltíssimes coses. Hem entès els nostres vells més que mai. La seva por i la seva desconfiança"

Fa dos anys no ho sabíem. Els vells ens avisaven, és cert, però mai no vam creure, honestament, que aquella Espanya dura, tirànica i violenta de la qual ens parlaven s'imposaria sobre el nostre miratge de democràcia oberta i comprensiva amb les diferències nacionals. Érem conscients, òbviament, que a l'Estat no li feia cap gràcia la independència, però no podíem creure que engegaria tots els mecanismes repressius que ha posat en marxa durant els darrers dos anys. No acceptàvem la possibilitat real que ens estomaquessin a lo bèstia per haver anat a votar. No pensàvem que la policia entraria a les escoles i centres culturals rebentant portes i finestres, arrossegant àvies pels cabells i fent volar pels aires senyores i joves. Ja ens ho pensàvem, sí, que potser feien acte de presència, però... ¿tanta violència? No. La majoria de nosaltres no ens ho vam pensar mai. Com tampoc no vam valorar la possibilitat que dies abans entressin en edificis de la Generalitat per detenir gent. Ni que enviessin milers de policies per reprimir la colònia rebel. Tots embotits en vaixells fastigosos menjant croquetes congelades. Com petites milícies de Black and Tans a la Irlanda alçada de l'any 1920 i 1921.

No ens passava pel cap, ni de lluny, que pocs dies després arrestessin els líders d'Òmnium Cultural i l'ANC per tancar-los a la presó fins ves a saber quan. Condemnats per haver liderat l'independentisme. Un moviment polític, per cert, que pensàvem que era legal i acceptat per la política espanyola. Tampoc no pensàvem, abans del 2017, que en realitat era una ideologia proscrita per se. Fa dos anys ningú no pensava, honestament, que el President hauria de tocar el dos i refugiar-se a un país democràtic (qualsevol estat de l'Europa occidental menys aquest) per esquivar la persecució política. Com si haguéssim viatjat 40 anys endarrere. Exactament igual. La part més trista és que, tal vegada, aquests anys de democràcia mai no han passat. Potser sempre hem viscut als 50 i 60 però amb un tel hipòcrita per ocultar les vergonyes. Ara molts ho pensen, això. I ho pensen gràcies a aquests dos anys que ens han ensenyat tantíssimes coses. Coses com, per exemple, que la policia pot esbotzar portes impunement, espantar avis, fer estirar al terra un nen de deu anys a punta de metralleta i emportar-se a Madrid a no-sé-qui que tenia intenció de fer no-sé-què perquè el jutgi l'hereu del Tribunal de Orden Público. També hem aprés que la justícia pot ser cruelment injusta.

 

I una de les lliçons més salvatges d'aquests dos anys és descobrir una petita veritat que altres comunitats ja sabien. Els bascos, els musulmans, els immigrants... Hem vist, d'una manera dolorosament clara, que la premsa i el poder en majúscules poden posar-se d'acord per construir mentides destructives. Per criminalitzar i criminalitzar-nos. Per fer córrer rumors de terrorisme, de violència, de grans planificacions criminals que tenen el suport del President de la Generalitat. Per fer créixer boles de neu i arrossegar l'opinió pública cap a posicions d'odi i de por. Aquest és el gran aprenentatge i, paral·lelament, el gran risc. Que la por i l'odi ocupi el lloc que hauria de tenir la democràcia i el diàleg. I aquesta és la direcció que està apuntant la premsa.

Contra això, contra aquesta gran bola de neu que ens pot arrossegar sense adonar-nos-en, hi tenen molt a dir aquelles veus que es fan sentir a Espanya i que, afortunadament, no tenen ganes d'alimentar el conflicte. Aquesta setmana passada hem vist l'Andreu Buenfuente satiritzant l'operatiu policial, ridiculitzant els motius de les detencions. I el còmic Pepe Colubi atacant la manipulació periodística per vincular independentisme i terrorisme. Aquests dos últims anys hem aprés moltíssimes coses. Hem entès els nostres vells més que mai. La seva por i la seva desconfiança. Ara ens toca aprendre la més difícil de totes: que no podem canviar. Que no podem rendir-nos i buscar la sortida visceral. Que la pau, la llibertat i la resiliència és allò que no suporten.

 

Comentaris (2)
Coses que no hem après des del 2017 Fa 1 mes
Bèlgica no és qualsevol estat de l'Europa occidental per esquivar la persecució política. Si Puchineli va anar a Bèlgica és per estar més segur pel que fa a les euro-ordres, ja que aquest país és raret.
Fat Boy Fa 1 mes
No t'ho devies pensar tu...El que no es pensava ningu es la velocitat amb que el Junqueras s'abaixaria les calces.