Com que s’acosta Setmana Santa i em sento inclinada a fer acte de contrició de les meves mancances (que són moltes) a la vegada que vull ser generosa amb els que em desagraden, intentant de comprendre’ls, m’he proposat de relatar allò que el tripartit ha fet bé. És la meva humil i particular penitència. Set són els pecats capitals, set seran els encerts que grataré fins a trobar.
Primer: ha situat Carod Rovira en el lloc que li correspon, un vicepresident de la Generalitat que fa tan poca remor com política. Tant si plou com si neva no bada la boca, ben al contrari, semblaria que ha descobert un desig missioner que el porta a intercanviar llances amb tribus llunyanes o fer de misantrop en un caríssim apartament de Manhattan on ningú, ni el porter, pot donar raó de qui és. Que lluny queden les batalles que lliurava amb el desig d’erigir-se com a futur president de la Generalitat. Res més improbable que això, aquest bon home ha fet un parrac de la seva ambició política i passarà a la història com el servidor més barat ( a preu de saldo) de la causa Montilla. Pau a esquerra, ha consolidat el lideratge de Puigcercós: sense Carod mai hagués succeït.
Segon: ha acabat amb les dèries catalanistes del PSC. L’etern debat sobre si cal tenir grup propi al Congrés dels diputats per defensar amb solvència la veu de la Catalunya socialista ja no s’aguanta per enlloc. Alguns il·lusos pensen que si CiU guanyés les eleccions sense una majoria suficient, donaria una màscara d’oxigen a Castells, Maragall, Tura i companyia per pactar amb ells i no amb la temible tropa del Baix Llobregat un futur govern. Totalment impossible, un conseller Nadal galvanitzat al costat de Saura ha acabat de matar el darrer alè del socialisme català; ara és espanyol i punt.
Tercer: han consolidat amb fermesa el sòl de votants d’ICV que és la única dada que crec amb certesa de l’enquesta de diumenge passat a La Vanguardia (i que coincideix també amb l’enquesta del CEO). Tal i com molts comentaristes apunten en els articles dels digitals, votaran ICV perquè no suporten els de CiU ni els socialistes, de manera que ningú els rebaixarà aquests 11 diputats àvids per tornar a encendre Catalunya amb els seus discursos tòpics de no a la MAT, visca els okupes, missatgets des del Parlament acollonant el president Montilla, muntant quatre vagues de mestres en dos anys i mig, multant pagesos perquè s’han carregat un niu en segar la collita, o presenciant impertèrrits el dolor dels bombers víctimes de la seva inutilitat.
Quart: han aconseguit que José Montilla sigui president de la Generalitat dinamitant tota aquella xerrameca de que els catalans mai voldríem un president no nascut aquí ( com si això no fos una barrija barreja ja des de l’edat mitja). Han fet callar tots aquells que deien que no podíem tenir un president que parlés en castellà en la intimitat i en el despatx; a mi només em queda el dubte de si algú tan gris i obtús, amb tan poca empatia amb la gent, amb el nivell cultural que mostra quan empra el castellà i la minsa capacitat de la que va donar testimoni quan era ministre d’indústria, podria ser president de la Generalitat si es digués Maragall, Nadal o Castells.
Això també ho han fet bé: la immensa sort de dir-se Montilla.
Cinquè: han liquidat la crítica. Als mitjans públics han substituït periodistes per comissaris polítics, als privats procuren obviar-los com si no existissin.
En Cuní té llistats de qui no pot convidar a les tertúlies que compleix religiosament i rep reprimendes quan algú se li escalfa la boca.
Sisè: han despertat la consciència de la gent. Això que repetir una mentida una vegada i una altra la transforma en veritat ja no s’aguanta amb la premsa digital, que li preguntin a en Boada si no. Declarar que no passa res quan qualsevol ciutadà retrata amb el seu telèfon mòbil el caos impressionant de tots els vehicles atrapats a la N-II a Llambilles (on van passar la nit) no és un error, és una mostra d’estupidesa.
Setè: Se’n sortiran del tripartit III. El cas és trencar la majoria de CiU, l’adversari que els ha guanyat sempre però que han apartat del govern sumant entre ells. Aquest és l’únic ciment que els enganxa. La clau és trencar aquesta possible majoria. Miterrand ho va fer a França quan Chirac era una amenaça certa a l’Elisi, el mètode potser no és cristià, però li va donar bons resultats i així va començar a afavorir l’ultra dreta. Efectivament, Le Pen va impedir la majoria a Chirac i Miterrand va durar una legislatura més.
I ara, després d’aquests encerts, me’n vaig a resar fervorosament perquè el darrer no es compleixi. Primer perquè em doldria molt que Catalunya tingués un partit racista i xenòfob i faré tot el possible per impedir-ho. Segon perquè si això és cert i tenim tripartit III em veig absolutament incapaç d’imaginar-me un futur.
