Jo dimarts no vaig mirar el discurs de Joan Carles I. Tampoc no vaig mirar el sorteig de la grossa de Nadal ni la corrua d’imatges de gent histèrica (per agraciada amb premi) que van mostrar (com sempre) els informatius. Hi ha coses del Nadal televisiu que miro d’estalviar-me. Perquè sóc molt de vergonya aliena, jo. I també perquè miro d’estalviar-me tant com puc disgustos innecessaris, per exemple a tomb de patir expectatives frustrades a propòsit de la racionalitat d’altri. Més o menys pel mateix, tampoc no miro els especials que condueixen cantants com Raphael o Miguel Bosé que, l’un d’una Espanya i l’altre de l’altra, fan coses que per a un servidor semblen igualment d’altra galàxia. No sóc d’eixe món que d’altra banda conec tan bé. Moltíssim. Massa com per esperar-ne gaire res de bo. Per exemple del discurs del Borbó.
Després, però, hi ha la professió i periodisme mana. Vaig haver d’escoltar els resums de l’al·locució reial des de Zarzuela i vaig haver de veure aquella escenografia sempre tan i tan subtil, aquest cop amb llibret de la Bíblia Moderna Espanyola (vegis Constitució) damunt la taula del monarca i amb foto al fons d’una reunió amb representants de víctimes del terrorisme (que segur-segur que sempre la té allà i no ens la va enclastar per estalviar-se alguna de sa família, per allò d’uns quants que n’han anat caient per sa “exemplaritat”). I ja està. Cap més interès. Què n’esperaven, alguns?
Ahir veia també el bo d’en Jaume Collboni, portaveu del PSC, fent molts esforços per trobar i destacar alguna cosa de positiu en el discurs del Borbó. Feia ben bé tants esforços com quan ha de justificar segons quines coses de Pere Navarro en què no creu gens. Però aquest és el paper que pertoca als qui políticament han jugat tot allò que els queda al negre, és a dir, al marronàs immens de mirar de vendre que encara hi ha alguna cosa a fer (o a esperar) amb l’Estat espanyol.
“Complir i fer complir la Constitució”, d’on no es mou el PP. Atenir-se a “les regles de joc”, com diu el progre Rubalcaba. “Mejor unidos“, en la línia Ciutadans. “Victimisme”, d’allò que acusa constantment als catalans el PP… català. I apel·lacions retòriques (sense contribuir-hi en res) al “diàleg”, com fan tots els citats en aquest paràgraf. Això va fer en son discurs el rei espanyol. I què n’esperaven? Algun “gest”? Ah, és clar, que és Nadal i aquests dies, com deia el mític mestre de periodistes Carles Soldevila, “som racionals, però no tant”! Doncs res, facin com un servidor i estalviïn-se per Nadal coses d’aquestes. Disgustos absurds, per exemple.
