Si el recompte va al ritme de sempre, entre les deu i les onze de la nit de demà diumenge ja tindrem una idea bastant clara dels resultats i tots plegats podrem procedir a les anàlisis de rigor. Avanço aquí algunes de les qüestions que em semblen claus a l’hora de mirar-se el panorama després de la batalla, tant a Catalunya com a Espanya.
El resutat global de l’independentisme. Per comprendre bé l’evolució electoral d’una opció política, o d’un moviment en aquest cas, cada elecció s’ha de comparar amb la darrera o darreres de la mateixa naturalesa. Eleccions espanyoles amb eleccions espanyoles, catalanes amb catalanes, municipals amb municipals, etc. En les darreres eleccions espanyoles, el passat 28 d’abril, l’independentisme va fer un 39,38% del vot i 22 escons. En les anteriors (2016) havia fet un 32,09% del vot i 17 escons. És a dir, el 28A l’independentisme va pujar 7,29 punts i 5 escons. Les enquestes coincideixen que demà la suma d’ERC, JxCat i CUP pot obtenir un resultat històric, amb un nou salt en vot i escons, arribant a la majoria absoluta (25) dels que Catalunya envia al Congrés (48). Si es confirma la progressió independentista, l’estat espanyol no podrà negar que té un problema creixent i es desmentiria radicalment el tòpic que diu que qui alimenta l’independentisme és el PP i l’agressivitat de la dreta espanyola. Les dues darreres eleccions de la seqüència s’hauran fet sota governs del PSOE.
Qui guanya a Catalunya. El més que probable èxit de l’independentisme demà només pot quedar diluït o emmascarat davant l’opinió pública catalana i internacional si el primer partit en nombre de vots o escons és el PSC. La legítima eufòria dels socialistes catalans, que fa molts anys que no guanyen unes eleccions de cap mena a Catalunya, seria un dels grans titulars de la nit. Iceta podria dir que la política de Sánchez amb Catalunya té premi. Segons totes les enquestes, només ERC està en condicions de disputar-li la primera plaça a un PSC que té expectatives de créixer alimentat per la sagnia de vots de C’s. El 28A, ERC va guanyar-li la cursa per només 57.000 vots i 1,3 punts.
La gran coalició. Si les enquestes encerten (i totes menys el CIS diuen el mateix), a partir de demà a la nit Pedro Sánchez només tindrà una manera d’evitar caure en mans de Podemos i ERC: arribar a alguna mena d’acord amb el PP, ja sigui de mínims (una abstenció de Casado a la investidura per raó d’estat en relació a Catalunya) o de màxims (una gran coalició de govern PSOE-PP). Qualsevol de les dues fórmules portarà més patiment i conflicte a Catalunya i allunyarà la solució democràtica, però ara mateix resulta inimaginable que l’actual Pedro Sánchez giri la mirada cap a la seva esquerra per formar govern. Sánchez i el PSOE sempre tenen una manera d’escapar del dilema mortal: xutar la pilota endavant una altra vegada i portar-nos a noves eleccions, que serien les cinquenes (!) en quatre anys.
El col·lapse de Ciutadans. Costa de creure que l’ensorrament de Ciutadans demà pugui ser tan contundent com prediuen les enquestes, però el cert és que en això també coincideixen totes. En clau espanyola seria una notícia d’impacte que podria implicar la sortida de la política d’Albert Rivera, però en clau catalana seria un autèntic terratrèmol perquè estem parlant de la primera força al Parlament de Catalunya. Si es confirma, el precipitat col·lapse del recentment estrenat partit alfa del bloc del 155 és una brutal sacsejada que deixarà un milió d’electors del 21D orfes i obrirà una guerra per l’hegemonia dins d’aquest bloc entre PSC, PP i Vox. El resultat final d’aquest combat no serà neutre en relació a l’evolució del conflicte català i les seves possibilitats de ser resolt per vies democràtiques.
Per què creix Vox. El pensament gandul porta setmanes dient i escrivint que el creixement de Vox és culpa de l’independentisme i especialment de “las llamas de Barcelona”. El pensament gandul, poc procliu a l’autocrítica, obvia que el franquisme va ser amnistiat a la Transició i la seva cultura política va sobreviure enquistada a les institucions clau de l’estat. També oblida que, assedegades d’audiència a qualsevol preu, les grans cadenes espanyoles de televisió porten ja dos anys convidant als platós, matí, tarda i nit, les posicions extremistes de Vox. Però fer esmena de la Transició o del propi sistema de mitjans del règim del 78 fa mandra. És més còmode escriure que l’èxit de Vox de demà l’han provocat 3 nits de disturbis a Catalunya.
L’Espanya castellana. Un exercici que no es fa mai és presentar i analitzar els resultats electorals a l’Espanya castellana estricta, l’Espanya monolingüe i uninacional. És un exercici que cal fer, perquè aquesta és l’Espanya que hegemonitza l’estat, la que actua com si l’estat fos propietat seva i només seva, i és també l’origen territorial de l’abassegadora majoria de membres de les institucions clau de la unitat nacional: forces de seguretat, exèrcit, poder judicial, poder executiu, alt funcionariat de l’estat i, degut a la superioritat demogràfica, també el poder legislatiu. Proposo als mitjans que demà a la nit presentin un gràfic de com quedaria la composició del Congrés de Diputats si només votés l’Espanya castellana, que després és la que mana i porta les regnes de l’estat. Si algú presenta aquest gràfic, us quedareu molt espantats. És el gràfic que ho explica tot.
L’endemà. Més enllà dels resultats de les urnes, l’endemà de les eleccions el marcarà el tsunami democràtic, que avui ja ha obtingut una gran victòria atemorint una Junta Electoral que no s’ha atrevit a prohibir les activitats convocades arreu del territori en ple dia de reflexió. El tsunami ha anunciat grans mobilitzacions per a dilluns, dimarts i dimecres. Si són un èxit, la combinació d’una victòria electoral independentista amb tres jornades consecutives de desobediència civil massiva i acció directa no violenta pot fer que encara més gent, dins i fora de Catalunya i d’Espanya, es pregunti sobre l’eficàcia de la medecina que l’estat espanyol li aplica al cas català.
