El desencadenant de la violència en el premiat film Parásito de Bong Joon-ho és la presa de consciència que, en aquest món, la presència de molts es revela només perquè la seva pudor incomoda, molesta i desconcerta a les elits. Els dos principals premis del cinema europeu, el premi del festival de Cannes i el de Venècia, l’han guanyat dues pel·lícules que centren la seva història en el despertar d’una classe social desfavorida i invisibilitzada que ja no pot suportar per més temps la falta de respecte i abandó. Cal sumar a aquests dos notables films, altres dos fets: l’èxit de la sèrie Years and Years i el del moviment contra adultista que la jove Rebeca ha impulsat a la vida real per observar que alguna cosa fa pudor en el regne dels que més tenen. En totes aquestes ficcions es busca intensificar la realitat. En el cas de Rebeca, es busca intensificar el fictici del món adult. Un món trastocat, no per no tenir amb el que viure, que també, sinó per no poder dur a terme els seus plans, les seves petites aspiracions de vida. Un espai de decepció que els joves amb recursos econòmics viuen com a propi. La situació a l’Equador o Xile se centra a denunciar i combatre l’insuportable d’un sistema que els abandona (Home Aranya, manifestant de la gran mobilització a Xile, exclamava: “Traguem les teranyines del sistema, ja!”), Mentre que a Regne Unit o a Catalunya se centra en una lluita per la sobirania. En un cas per a mantenir-la i en l’altre per a aconseguir-la.
Something is rotten in the state of Denmark («Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca») és una de les frases més recognoscibles de l’obra dramàtica Hamlet de William Shakespeare, pronunciada per Marcelo per a denunciar la corrupció moral del Regne de Dinamarca. La pudor de la corrupció de les elits per avançar i consolidar el seu estatus en el poder, brillant metàfora de l’escriptor anglès, res té a veure amb l’olor de podrit que s’impregna en el cos dels més pobres al no disposar de recursos per a lluitar i garantir menjar, salut i higiene. Així, d’aquesta manera el dibuixa Joon Ho en el seu film, on l’olor, aquesta olor de classe, desferma la ira i la destrucció. Alguna cosa va malament en la societat quan un film rere l’altre i una sèrie de televisió darrere una altra, evidència i qüestiona la fúria, l’esclat que desencadena entre els més desfavorits, el tracte de poder de les elits. Cal preguntar-se si, després de l’èxit de públic i la crítica de Joker i Parásito, s’estan premiant els èxits artístics o els èxits per revelar la denúncia. Tinc la impressió que el que impressiona al jurat, en llegir el seu veredicte, és la capacitat de tots dos films de captar la llum del nostre temps que sembla defallir davant nostre com una cuca de llum.
