L’octubre de 2014, convidat pels independentistes de Corsica Libera de l’amic Jean Guy Talamoni, vaig pronunciar una conferència al teatre municipal de Bàstia, amb motiu del 40è aniversari de l’aparició de la revista independentista U Ribombu, fundada el 1974 per estudiants corsos a Niça. A l’ambient es vivia l’impacte de la dissolució del Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC) el 25 de juny anterior i algunes pancartes reivindicaven el passat del grup armat creat a semblança del FLN algerià i fundat el 4 de maig de 1976. En el comunicat de cessament de l’activitat armada, després de milers d’atemptats, el 25 de juny de 2014 el FLNC va anunciar el seu final assegurant que era l’hora d’una “força política per governar Còrsega i conduir-la cap a la independència“. Pocs dies després, Talamoni i altres corsos van ser presents a Catalunya el 9-N, com a observadors. L’endemà, amb algun amic català, vam estar parlant durant hores, a partir de l’experiència catalana, sobre les grans oportunitats polítiques que s’obrien per al seu país. Amb prou feines un any després, l’Assemblea de Còrsega acollia unes jornades per una via política per a l’illa, on participà l’exprimer ministre Michel Rocard, Jordi Porta i jo mateix, entre altres.
Talamoni i els seus tingueren l’encert de promoure un programa de mínims, no independentista, però amb capacitat de seducció d’amplis sectors socials. Es tractava d’una plataforma reivindicativa al voltant de l’amnistia per a la vintena de presos polítics independentistes, la cooficialitat de la llengua corsa, un estat de resident per a l’adquisició de terres i immobles a l’illa, competències en matèria fiscal successòria i poder d’adaptació de lleis i reglaments. El programa va ser aprovat per l’Assemblea, sense cap vot en contra i, en aquests moments, l’han assumit també com a propi la majoria de municipis, començant per les grans ciutats, com Aiacciu i Bàstia. El pas següent, superant diferències ancestrals, fou un acord amb la branca dita autonomista del moviment nacional cors, liderada per Gilles Simeoni, aliança que va comportar-li la victòria electoral a les eleccions territorials de 2015, de manera que Simeoni, fins llavors batlle de Bàstia, esdevenia president de la Col·lectivitat Territorial, el govern cors, i Talamoni en presidia l’Assemblea. La derrota dels partits francesos va ser històrica, de manera que Còrsega, avui, és l’únic territori de la República no governat per forces polítiques franceses, sinó nacionals corses.
Però el millor encara no havia arribat. A les eleccions legislatives d’aquest mes de juny, per primera vegada en la història, els nacionalistes corsos s’han emportat una victòria esclatant, amb tres dels quatre escons en joc. A Còrsega, la renovació política s’hi ha expressat en clau nacional, de manera que la renovació a la francesa de Macron ha estat derrotada i el quart escó en litigi ha anat a parar a Les Républicains. Jean-Félix Acquaviva, actual responsable d’una cartera tan important a l’executiu de l’illa com Transports, ha aconseguit l’escó amb el 63,65 % dels vots, Michel Castellani, professor d’economia, n’ha obtingut el 60,81 % i el metge Paul André Colombani se n’ha emportat el 55,20 %. Ha estat un triomf sense precedents, de tal forma que l’onada nacional corsa ha escombrat els noms tradicionals dels partits de sempre que representaven l’illa a París, després de llargs mandats en mans dels mateixos noms.
La vinculació real o ideològica del nacionalisme cors amb la violència armada havia estat, tradicionalment, un obstacle a la progressió del projecte nacional entre la societat, ja que una part d’aquest en justificava l’existència, exercís o no la violència. Alliberades d’aquell llast les diferents sensibilitats, avui és el moviment nacional cors qui marca l’agenda i qui fixa els temes del debat públic entre els seus compatriotes. Gilles Simeoni i Jean Guy Talamoni tenen el deure i la responsabilitat de continuar entenent-se, pel bé del seu país, i anar resolent les diferències de criteri que, sens dubte, s’aniran produint sobre diversos temes. Mentrestant, aquest 22 de juny, un grup anònim ha reivindicat els darrers atemptats ocorreguts a l’illa, aquests darrers temps, sense víctimes. L’acció d’aquests impacients es considera un avís a París, però també un element de pressió al govern cors. No sembla, però, que la impaciència i la imprudència siguin capaces d’aigualir la carta de navegació d’un moviment nacional cors que, finalment, ha tingut la maduresa de trobar la nau adequada per a arribar al port desitjat. Bon viaghju, amici!
