Corrupció i necessitats

"No es pot seguir sense una nova llei de finançament i transparència dels partits, que estableixi les condicions inflexibles per a rebre ajuts"

Aquesta setmana he pogut constatar personalment com hi ha lectors que no volen considerar les raons de qui no pensa con ells. Em sembla legítim que cadascú mantingui ferma la seva opinió, però és un signe de ceguera no voler ni contemplar la hipòtesis de les raons de l'altre per mantenir una posició discrepant o diferenciada. Sense debat no seria possible la democràcia, perquè voldria dir o que la unanimitat és absoluta (cosa molt, molt rara a menys que parlem de sistemes totalitaris) o que la llibertat no acaba de funcionar al si del sistema. Està clar que sense llibertat ni tan sols és practicable l'ètica, i sense ètica difícilment es pot assolir una vida política, pública i administrativa amb les garanties de correcció imprescindibles. Justament aquest clima de carències ètiques a tots els nivells facilita l'escàndol que estem vivint de corrupció al si del nostre sistema polític, i de les administracions públiques. Catalunya no és l'excepció.

Si a Madrid aquesta setmana passada la vaga o conflicte de les empreses de recollida d'escombraries ha suposat un esclat de deixalles i mals olors als carrers, a vegades la política i els polítics semblen voler equiparar-se a un fet tant injuriós com el que he pogut veure en la brutícia de la capital. Mai les coses són casuals, quin és el deute que tenen les administracions públiques amb les empreses de recollida de deixalles? Ni més ni menys que 3.500 milions. Com poden sobreviure les empreses de neteja amb aquesta morositat tant estrepitosa? Aquest país no funciona. Aquest govern està fent esforços a vegades sobrehumans per poder afrontar els pagaments que recaneja el dèficit de les Administracions Públiques. És ben cert que no hi ha diners, és ben cert que no queden gaires sistemes per millorar el finançament públic fora de l'increment dels impostos i les taxes fiscals; però també és cert que encara no s'ha afrontat de debò la reforma de l'Administració Pública, la reestructuració de la despesa i el rigor en la eficiència de les institucions públiques. Com es justifiquen les incorporacions a dit en els òrgans oficials de persones insuficientment dotades des del punt de vista tècnic i amb el carnet a la mà del partit governant? Això va passar amb el tripartit, això passa a Madrid amb el PP, això passa a Andalusia amb el PSOE i també a Catalunya amb Convergència i Unió. A mi m'arriben notícies de casos escandalosos, de sous desproporcionats per la minsa competència tècnica de militants de partit encara molt joves. És el pitjor camí per a netejar l'Administració Pública i per iniciar el cursus honorum de la política.

La ciutadania ha de comprendre que aquest escenari sols es pot corregir amb dràstiques reformes del sistema que talli de soca-rel la corrupció institucional. M'he cansat de dir durant molts anys que la democràcia de partits ha de ser un mirall de transparència, de manera que el finançament estigui clarament determinat per la llei i que les correspondències als finançaments privats quedin públicament a l'abast de qui vulgui escorcollar o verificar. Per això no es pot seguir sense una nova llei de finançament i transparència dels partits, que estableixi les condicions inflexibles per a rebre ajuts; cosa que comportaria per si mateix una altra corresponent llei del lobby, que d'una vegada per sempre legalitzés aquesta activitat, avui tant difusa i practicada de manera encoberta u oficiosa encara que alegal. En una economia global i en uns mercats de competència ferotge el lobby es converteix en una eina a vegades imprescindible pels empresaris i les empreses. Però tota relació amb l'Administració Pública i els partits té que quedar documentada i transparentada, a fi de que s'acabi amb la impunitat dels corruptors i dels corruptes que trafiquen les influències en el sector públic i el privat. Si actualment es sotmetés a una estricta auditoria la innumerable quantitat de concessions i concursos que convoquen les Administracions Públiques quedaríem sens dubte bocabadats per la dimensió i complexitat del problema.

Aquest és per a mi el factor substancial del problema polític a Espanya, i ningú podrà negar –casuístiques a part- que a Catalunya no succeeix en grau sever idèntic problema. Parlar de projectes nacionals o de propostes cap a la independència sense tenir ben amarrat aquesta qüestió infraestructural de la política, em sembla pecar d'il·lús o de poc reflexiu davant de la dimensió que per uns i pels altres pot suposar aquest element. El deute espanyol i el deute català s'han disparat, i la comunitat europea observa amb inquietud aquest creixement que està desbordant el PIB anual i que genera encara molt més dèficit pels costos del finançament. Dels plans d'antimorositat que el govern central ha posat en marxa s'han seguit el salvament de no poques petites i mitjanes empreses endeutades per les Administracions Públiques. Tan sols la indústria farmacèutica suporta un deute de més de 4.000 milions d'euros. I què en direm de les farmàcies i els farmacèutics? Crec seriosament que aquest és un tema clau per la reflexió d'un punt de partida o d'un punt d'arribada de les reivindicacions de Catalunya, que no sempre volen atendre's a l'imperatiu dels fets i de les finances públiques. Casi un 40% del pla de finançament estatal que es posarà immediatament en marxa, per esborrar la morositat de les comunitats autònomes sembla ser que vindrà a cobrir les necessitats de Catalunya. És això una tàctica de l'Estat o es tractaria d'una evidència de la nostra realitat? Sempre ha estat per a mi una norma del realisme polític que en primer lloc s'ha d'assolir les necessitats vitals de la societat (primum vivere) i després aplicar-se a les reivindicacions per més substancials que puguin ser (deinde philosophare). Aquesta deuria d'ésser una màxima sagrada de tot bon govern.

 
 

Comentaris