Mentre escric això (que havia pensat que necessàriament giraria entorn el vodevil polític que ens afecta tan de prop) comença a fer-se pública en diversos mitjans de comunicació de tot el món una nova tongada de polítics (no diré el nom que ara sento a la meva esquena en una conversa sobre el cas), artistes, i altres persones conegudes arreu del món, totes elles implicades en activitats econòmiques que suposen d’una manera o altra evasió d’impostos amb l’ús de paradisos fiscals. En suma, una demostració més de la distància abismal entre els diversos discursos sobre la ètica professional, la moral pública i la governança per al bé comú, i les vides i conductes privades, on les amistats, les relacions de conveniència, els negocis, no tenen ni color polític, ni nacionalitat, ni ideologia. Una corrupció sense fronteres, una corrupció global.
Sé que hi ha molta gent que nega la major, i és que la corrupció és consubstancial a l’ésser humà: periodistes comprats, jutges subornats, regidors d’urbanisme decisius i amb decisions arbitràries, polítics que decideixen en raó de l’interès privat i no de l’interès públic, acumulació avariciosa de riquesa de la que després no es vol ni tant sols que sigui gravada pels impostos. Fins aquí tothom d’acord: que hi ha frau fiscal, que sense aquesta corrupció tindríem molts recursos per a les coses que realment importen. Però la cosa no acaba aquí.
És també corrupció tota una infinita cadena d’irregularitats que escapen a la consideració general: l’acceptació d’una subvenció que canvia la línia editorial d’un diari o el discurs des d’un mitjà per part d’un analista, d’un comentarista, d’un periodista; la donació generosa a un partit polític que canvia el seu programa o, sense canviar-lo, torça després el seu compliment si arriba l’hora de governar, o sense arribar a governar el condueix a aliances, canvis d’idearis o proclames públiques que el fan desconegut per als seus simpatitzants.
I és també corrupció la utilització d’una empresa per desgravar despeses impensables, o la utilització d’una ajut públic per a finalitats no previstes en ella, o la ocultació de beneficis al fisc perquè s’han cobrat de forma irregular, sigui en un bar o en una clínica dental.. i així la cadena arriba a l’infinit.. és obvi que alguns tenen més capacitat econòmica que altres i per tant el nivell de corrupció serà quantitativament més gran, però la qualitat (negativa) és la mateixa. Sempre tothom serà capaç de justificar la seva, però destaquen dues com les més utilitzades: “ja pago massa i no en vull pagar més”, i “per a l’ús que en farà l’Estat, és millor que estigui en la meva butxaca”.
Algú podria dir que la raó de ser de la corrupció rau en l’acumulació de riquesa, però essent més factible amb els bens materials, la corrupció no els necessita, és el dimoni fet matèria. I així també es venen persones i ànimes sols per l’ànsia de poder, o per la fama o per qualsevol altra manifestació de ser més que els altres, o de sobreviure a qualsevol preu. Probablement es cura mitjançant l’educació, però també caldria pensar si aquest àmbit no és tan susceptible de corrupció com qualsevol altre i quines són les formes que la corrupció hi adopta.
El periodisme d’investigació torna a primera línia de foc, i ho fa per recordar l’esforç titànic que suposa estudiar milions de documents amb diligència i voluntat de veracitat, al temps que demostra la dificultat dels mitjans per ser independents quan reben subvencions que poden comprar voluntats. És responsabilitat de tothom que aconsegueixen ser lliures.
