La crisi del coronavirus ha significat, entre altres coses, un tall radical dels debats públics que tenien les societats. Fa dos mesos parlàvem de les revoltes a Hong Kong, de les protestes a Bolívia, a Xile o a Iran i, de cop, tot això sembla absolutament llunyà. I el mateix ha passat a Catalunya: sembla que el Tsunami, els presos, la Taula de Diàleg i l’autodeterminació siguin coses d’un passat remot que no té cap relació amb tot el que està passant. Sense anar més lluny avui Gabriel Rufián, en una entrevista al diari El País deia: “Si hablo ahora de autodeterminación en la tele igual me tiran el mando a distancia”. Veient el que està passant, jo crec que ara, més que mai, cal parlar d’autodeterminació. I de desobediència i de mobilització forta. M’explico.
Més enllà de les “mesures” del Gobierno, malgrat el “pragmatisme”, la “moderació” i malgrat els discursets de Pactes de la Moncloa reeditats a la calor del soroll de sabres de Vox, la realitat és la que és.
Hi ha lleis que estan permetent que empreses amb beneficis multimilionaris deixin, d’un dia per l’altre els treballadors només amb el 70% del sou.
Hi ha lleis que permeten que malgrat que l’Estat haurà de pagar 40 milions d’euros a les elèctriques perquè ningú es quedi sense llum, aquestes elèctriques podran repartir 5.500 milions de beneficis entre els seus accionistes.
Hi ha lleis que permeten que els propietaris de 100 habitatges no perdin ni un euro per la crisi mentre els treballadors hauran d’endeutar-se per poder seguir menjant.
Ja abans del coronavirus érem molts els que intuíem que el corpus legal tendeix a beneficiar a uns per sobre d’altres, però les condicions extremes que està vivint molta gent, fa que aquest biaix legal quedi encara més al descobert. I aquí és on els nostres representants hauran de triar de quin costat es posen.
Hi ha un exemple que aquests dies em té el cor robat. Resulta que hi ha lleis que permeten que el personal sanitari treballi 20 dies sense ni un sol dia de festa. Hi ha lleis que permeten que facin la feina sense tenir les mesures de protecció necessàries. Fins i tot sabem que hi ha lleis per tal que, un cop passi la crisi sanitària, permetran retallar més els seus sous, treure-li pagues extres o escurçar-los les vacances. Per fer tot això hi ha lleis a punt.
Però fa uns dies, diversos sanitaris d’arreu del país estan demanant una cosa tan simple com poder aparcar els seus cotxes prop dels hospitals per poder fer la seva feina. Per no haver de pagar 20 euros de pàrquing o no haver de caminar durant 10 minuts fins al cotxe després d’una jornada esgotadora en condicions de treball tremendes. Una demanda de sentit comú, sobretot tenint en compte que aquests dies els aparcaments estan buits.
Però resulta que no es pot. Sabeu per què? Perquè hi ha lleis que protegeixen les empreses concessionàries dels pàrquings que rodegen tots els nostres hospitals públics. Hi ha lleis que diuen que aquests pàrquings propietat de bancs i empreses (alguns rescatats, algunes amb fortes sospites de corrupció) no poden ser tocats i que qui vulgui aparcar haurà de pagar.
És veritat que enmig de la crisi que estem vivint algú podria pensar que el problema d’aparcament dels professionals sanitaris és una qüestió menor, un detall en mig de coses molt més greus. Però crec que hauríem de prestar moltíssima atenció al missatge que envia aquest cas.
El missatge és: si ets infermer (o transportista, o caixera de super o autònom…) hi haurà un munt de lleis que permetran que les teves condicions laborals, socials i econòmiques caiguin en picat. Però cap d’aquestes lleis serviran per retallar ni un centímetre els privilegis dels més poderosos.
El missatge que s’envia és un míssil a la credibilitat del sistema democràtic i farien molt malament els nostres representants en no veure l’enorme profunditat del forat que pot fer la constatació que aquí hi ha una carn de canó que carregarà amb tot els pes i unes elits que seguiran amb els seus privilegis intactes.
Deia Pedro Sánchez a la seva al·locució d’avui que calien uns “Pactes de la Moncloa” on estigués tothom: empresaris, treballadors, tothom. Doncs sembla que ser aquest “tothom” inclou el personal sanitari que no pot aparcar prop de la feina on es juga la salut i l’amo del pàrquing que no el deixa aparcar.
Els nostres “representants” hauran de triar amb qui estan. Perquè en una situació així no es pot estar a tots dos llocs. O amb la dona que surt feta caldo de netejar quiròfans arriscant la salut o amb l’empresari que, emparat per la llei, no la deixa aparcar a prop. O amb el treballador que només veurà el 70% d’un sou que ja no arribava a final de mes quan era sencer o amb l’empresari que s’estalviarà milions i que seguirà tributant a un paradís fiscal. Amb la família que deixarà de menjar adequadament perquè haurà de pagar el lloguer o amb l’empresa que li cobra un preu inflat emparada per unes lleis fetes a la seva mida.
Davant una guerra declarada pels que tenen al seu servei els mitjans, el poder de pressionar governs i les lleis de la seva part, la desobediència i l’autodeterminació en el seu sentit més ampli, haurien de ser la bandera de tots els que quedem desemparats per un sistema que només aspira a imposar amb més força la seva supremacia a cop de llei, pactes de despatx i pressions inconfessables.
Si les organitzacions polítiques que aspiren a representar tot aquest patiment decideixen abandonar les úniques banderes que ens poden unir davant l’atracament que s’intueix, cometran un error històric. Si davant la guerra ja declarada per part del poder, l’única proposta dels nostres representants és un pacte versallesc entre qui oprimeix i qui és oprimit, ens hauran deixat definitivament sols. I les úniques eines que tindrem al nostre abast serà la desobediència que ens permeti autodeterminar-nos com a ciutadans lliures i sobirans i no com esclaus d’un sistema que, un altre cop, ens vol fer pagar els plats trencats.
Segurament haurem de revisar moltes de les coses que fèiem i crèiem abans de la coronacrisi. Però segurament hi haurà d’altres que ens faran molt de servei. Perquè com va dir Jordi Cuixart al seu al·legat final, “el problema no és la desobediència civil, el problema és l’obediència dels governants a les grans multinacionals”. Estic segur que amb això, Gabriel Rufián està d’acord. Som-hi!
