Còpia i original

"Preferim ser una bona còpia a haver de portar el pes de ser originals, ser únics i, conseqüentment, motiu de còpia"

Fa pocs dies em va arribar al meu correu la fotografia d'una senyora que viatjava en metro i que era molt semblant, jo diria gairebé idèntica, a la Mona Lisa de Leonardo da Vinci. La dona fins i tot anava vestida amb la mateixa roba, portava el mateix somriure enigmàtic i els seus ulls semblaven vagar per un espai indeterminat. A Las Vegas els més agosarats es casen emulant Elvis Presley i Marilyn Monroe. Jo mateix, diuen els meus afins, m'assemblo a un cantant nord-americà. No conec a ningú que no recordi a un altre; ningú que, per uns breus moments, no sigui aquest altre al qual recordem o que descobrim en ell. El Carnaval és l'essència de la voluntat de voler ser un altre, de poder habitar una altra època o de simular a un personatge famós. A les xarxes socials, els adolescents repliquen i imiten la imatge de personatges famosos, cantants o persones mediàtiques que marquen tendència i es posen de moda. He arribat a pensar que la gent es dibuixa més que es vesteix. El grau de compenetració amb algú que no coneixem i que, no obstant això, admirem o ens fascina és tal que en moltes ocasions anem per la vida sent l'esbós d'aquesta persona. La pel·lícula Pulp Fiction de Quentin Tarantino mostra un restaurant de menjar americà servit per dobles del món de l'espectacle que ens transporta a l'absurd desitjat. La inclinació de les persones per ser unes altres era improductiva antigament, perquè per a això cal tenir recursos i disposar de temps. Per aquest motiu, a principis de segle només podien experimentar adoptar altres identitats aquells que pertanyien a les classes benestants que podien tenir diners i temps per viure una altra vida o fins i tot moltes vides, com va ser el cas de Peggy Guggenheim. La resta dels mortals es limitaven a semblar-se uns a uns altres perquè les seves robes, maneres i comportaments només els arribava per portar les mateixes levites negres i desgastades; el mateix fang a les sabates. El maquillatge era sutge del carbó en els rostres. Les perruqueries van ser el primer lloc on les classes populars podien intentar pentinar-se com els famosos de l'època per després passejar pels bulevards de París on podien desitjar l'inassolible. Així, l'existencialisme ateu de Sartre va convertir a Paris en una ciutat d'ombres, doncs tots els joves anaven abillats de negre exhalant pessimisme i rebel·lia. Però ha estat quan la societat ha anat disposant de més recursos econòmics i accés a les xarxes socials quan ser un altre s'ha convertit en una prolongació del jo. Tenim programes de televisió com "Tu cara me suena" a l'estil del bar de Tarantino, on els protagonistes són famosos o desconeguts que imiten, copien, a cantants famosos. La mort de Michael Jackson no ha suposat la desaparició física de l'astre musical, ni de la seva música, sinó tot el contrari: des de la seva mort, han sorgit encara més còpies, més persones que intenten perllongar el seu llegat i no tant el musical. L'original ha donat pas a la còpia. El que s'intuïa a principis de segle XIX com una anomalia s'ha convertit en la normalitat. Preferim ser una bona còpia a haver de portar el pes de ser originals, ser únics i, conseqüentment, motiu de còpia.

 
 

Comentaris