Que a Espanya hi ha un cop d’Estat en marxa des de la proclamació de l’estat d’alarma és evident. Per estalviar-me més explicacions remeto el respectable lector al meu article a elMón.cat del passat 17 de març, intitulat “El cop d’Estat de l’esquerra espanyola”. D’aleshores ençà, l’única novetat ha estat la discreta decisió de retirar els “emmedallats” del primer pla per no fer més el ridícul i deixar de sentir bajanades castrenses. Però no ho sé… Retiren els militars del prosceni i hi posen els civils, que no són millors. La seva comicitat és d’un altre tipus, més com “Los Morancos”, amb cameos del trist ministre de Sanitat, prou semblant a Buster Keaton. Com a mínim, però, no fan pudor de caserna.
Però els militars seguiran en segon pla i al costat d’uns polítics “d’esquerres” que saben que, quan la Pàtria està en perill, cal estar amb ella “con razón o sin ella”, segons el credo de la Legió. La presència dels militars es fa menys escandalosa als delicats ulls dels europeus, i és la garantia del cop d’Estat permanent d’un govern d’unió sagrada de la dreta i l’esquerra.
Són gent decidida, aquests del gobierno, dels durs de cine, dels del cop de puny a la taula. Aquí mano jo! És un govern paritari però fet d’homes de debò, gosaria dir, de “siete machos”, perquè fins i tot les dones són d’una gran virilitat. La ministra de Defensa, per exemple, es posa al capdavant dels exèrcits com una nova Boudica, disposada a alliberar-nos del virus i dels romans, astutament disfressats de catalans i, sostinguda per l’última ratio imperii formula la seva doctrina que el virus no entén de territoris quan són els territoris els que no entenen de virus. Prova a l’abast: gràcies a la molt intel·ligent mesura de no tancar/aïllar/confinar Madrid, “rompeolas de las Españas”, han aconseguit escampar el virus per a tot arreu i han assolit el primer lloc a les estadístiques mundials d’incompetència.
En qualsevol cas, la mesura d’amagar una mica els entorxats és cosmètica i no afecta la intenció palesa del Gobierno de mantenir un estat d’excepció real a Catalunya. És cosmètica perquè la qüestió de fons, l’autodeterminació, no es pot ni esmentar. El Gobierno fa política a Catalunya perquè no té marge i, a més a més, no sap com aturar la crisi. Així, fa propaganda, avui tècnicament coneguda com a “comunicació política”. Per això distribueix 15 milions d’euros entre els mitjans amics i es gasta els nostres diners en comprar comptes falsos per lloar la seva tasca amb millers de bots trets de pàgines de contactes. Això pel que fa a allò proactiu; al negatiu, una ordre, una mesura, un decret, un ukase, el que sigui, per perseguir judicialment els “bulos”; és a dir, una prohibició directa de la llibertat d’expressió a les xarxes. Trien el més ximple per llençar el globus sonda (“minimizar el clima d’opinió contrària a la política del Gobierno”) i després el deixen caure dient que va ser un lapsus. Però no és veritat: el milico sap perfectament el que diu i ho fa; ja ho ha fet. La Guàrdia Civil té vigilats milers de comptes crítics amb el Gobierno. Els cops a la porta a les tres de la matinada vindran després.
És un cop d’Estat de l’esquerra espanyola amb el suport incondicional de les seves sucursals a Catalunya, el PSC i els Comuns, que són al Gobierno (on no pinten res) però no al Govern, i ER, que és al Govern però no al Gobierno, encara que sigui el seu suport més sòlid. L’estat d’alarma es prolongarà demà i continuarà prolongant-se fins la fi dels temps amb el vot favorable de l’esquerra espanyola que, com tothom sap, és espanyola, però no d’esquerres, des de Pedro Sánchez (“más España!”) fins a Pablo Iglesias (“estoy orgulloso de ser español”).
Només hi ha una sortida d’aquest diabòlic embolic que té paralitzat i confinat el país i no només pel coronavirus sinó pel virus de la Corona i la casta politicomilitar que li dóna suport i inclou la gran estafa d’Unidas Podemos. Si no es pot parlar (i encara menys fer) un referèndum, anem a eleccions “referendàries” amb una llista unitària, no única, de país, encapçalada pel MH President de la República, sense partits i amb el compromís d’aixecar la DUI si el resultat dóna majoria absoluta parlamentària a l’independentisme.
Marxar, doncs.
