Un altre cop, els partits

"El delicte és “rebel·lió per mitjà d’impremta” i deixa clar que les rebel·lions sense armes no van nèixer el 20 de setembre"

Anem a eleccions autonòmiques i les maquinàries electorals dels partits es posen en marxa. Agradi més o menys, al llarg dels propers mesos, els partits i les seves maquinàries seran protagonistes majoritaris de l’opinió publicada i és segur que la indignació, la impotència i la perplexitat ciutadana perdrà espai. Tant segur com que continuarà pensant, organitzant-se i existint. Facin el que facin els moderadors de l’opinió.  Sempre ha estat així. Només cal mirar el passat.

Fa uns dies en David Fernàndez escrivia un article (ai las) on posava sobre la taula el paral·lelisme frapant entre la judicialització i repressió que patim avui i la que es va viure l’any 1935 arran els fets del sis d’octubre de 1934. “Algunes paraules no varien, algunes relacions de poder menys i l’efecte mirall és inevitable -i alhora, arriscat, com tota analogia” explica en David i em fa pensar en un altre cas, encara més llunyà, d’analogia igualment arriscada però  igualment impressionant.

Explica en Josep Fontana que pels volts de 1860 “al Principat, la tendència política predominant era la dels republicanisme federal” i ens parla del Partit Republicà Democràtic Federal que “recollia ara l’herència d’una tradició de lliuta que associava la visió de la revolució com a eina transformadora de la societat a una reivindicació de la catalanitat, que es pensava que es podia realitzar dins d’un marc federal espanyol; una actitud que no trigaria a crear-li problemes amb el republicanisme de Madrid”.

Un d’aquests republicans del Principat era Josep Roca i Ferreras, un personatge del que es parla molt poc i que molts vam descobrir gràcies al llibre d’en Toni Strubell “L’orígen del nacionalisme d’esquerres”. (“Roca i Ferreras és referent al final del segle XIX “d’un catalanisme obertament ‘separatista’, obrerista, republicà, anticlerical, antisucursalista i antiburgès”.  Dic “vam descobrir” perquè sembla que l’existència d’un perfil d’aquesta mena refuta relats tant antics com vigents. Es pregunta Strubell “perquè no li és reconegut el mèrit a Roca? El cert és que una visió del catalanisme com a producte de la dreta ha interessat tant als conservadors com a certa historiografia espanyolista”.

La qüestió és que durant la Restauració borbónica, el Roca obrerista i separatista pateix, com ens diu l’autor, una “etapa possibilista” Escriu Roca:

“No podém demanar ni esperansar, per ara, com cuatr’anys enderrere, reformas políticas radicals, fundamentals, que produeixcan una renaxença promte ó rápida de Catalunya com a nacionalitat”.

“Els convé als catalans interessar en lo moviment anti-centralisador als altres pobles de la nació espanyola; sens aquesta solidaritat, no obtindrán justicia, poch cuidado li donarán al estat, se trobarán sols, y Espanya veyentlis aislats, més aviat los demostrarà certa antipatía, mirant-los com exclusivistas, qu’es de lo que’ls acusa en general (…) Si Catalunya reclama, exigeix únicament per ella sola, aquesta preocupació de la major part d’Espamnya contra d’ella la deixará aislada”.

“Los medis del sistema constitucional son també poderosos. Las eleccions, las Corts, las corporacions populars ó electives (…) lo dret de petició, la prempsa, encara que sia ab restriccions, poden molt per les reformes, las llibertats y’ls drets, s’hi ha voluntat, firmesa i unió”.

 

Aquest pragmatisme de la seva “etapa possibilista” no el salvà, però, de la realitat de la Restauració. Per un article a la Revista Catalana, Roca ha de visitar el Tribunal d’Impremta. El fiscal acusa un article de Roca d’infringir l’apartat 2 de l’article 2 del Decret d’Impremta. Se l’acusa de separatisme, de cridar a l’odi i de col·locar Castella “a la cola” de les nacionalitats, atacant el sistema monàrquic espanyol. El delicte és “rebel·lió per mitjà d’impremta” i deixa clar que les rebel·lions sense armes no van nèixer el 20 de setembre.

"Cada cop és fa més difícil saber si a Roca l'inspira una estratègia possibilista o una autèntica fe en el principi federalista a nivell estatal" es pregunta Strubell.

Escriu un altre cop Fontana: "L'experiència els havia ensenyat, però, que el pacte només podia negociar-se sobre la base de presentar-se a tractar-lo amb una pretensió de força, que naixia de l'extensió de la consiciència col·lectiva que havia aportat en les darreres dècades el catalanisme".

Esperem que els partits que ara ocuparan -encara més- l'espai de paraula en detriment de totes les altres formes d'organització, no perdin de vista que sense tota la gent que no està les seves estructures, no hi ha res a fer, ni res a negociar, més enllà de privilegis personals o, com a molt, de grups molt petits.

 

Comentaris