Fins no fa massa, pensava que els mals endèmics de l’esquerra independentista havien quedat superats i que, definitivament, la CUP havia estat capaç d’unificar aquest difícil espai. Mentre el front independentista s’eixamplava cap a la dreta, em creia que l’espai de l’esquerra independentista havia arribat a la maduresa política necessària per entendre que l’alliberament nacional, en les actuals circumstàncies històriques, seria la condició prèvia per l’alliberament social -l’alliberament de classe en la terminologia clàssica i plenament vigent per a un important sector d’aquest espai-. Seria una condició prèvia, però no suficient i ara veig que, en tot cas, no serà la CUP qui ens hi porti.
Avui, diumenge 29 de novembre, he patit una regressió en el temps i he recordat l’escissió del PSAN de 1979. No cal entrar en detalls, perquè ni és el moment ni l’objectiu d’aquest article. Però els records m’han caigut al damunt. Tots érem conscients, llavors, que estàvem davant d’una decisió històrica i van poder més la puresa ideològica i la coherència històrica que la fermesa en les conviccions i la valentia en fer allò que necessitava el nostre país. Va poder més la estètica revolucionària que afrontar la revolució de debò i assumir que calia enfangar-se les mans per construir un projecte possible. Exposar els arguments a base de crits i apel·lant moviments revolucionaris allunyats en tots els aspectes, no ens fa tenir més raó. Va passar llavors i em temo que torna a passar ara.
Potser ens semblarà que la transcendència de llavors i la d’ara són molt diferents i, vist el pes electoral de l’esquerra independentista d’un moment i l’altre, sembla evident. Però potser només d’aquí uns mesos ja no ens ho semblarà. Els errors històrics es paguen ràpidament i a un preu molt alt.
Tenen raó els que diuen que a base de xantatges no s’arriba a acords. Com que no hi poden haver xantatges, ni d’una ni de l’altre part, que cadascú ens digui coses ben clares i pel seu nom. Ensenyem l’estratègia de cadascú. O és que els votants de la CUP i de JxS no tenim dret a saber on ens porten uns i altres si els votem?
El 27S no vam guanyar. Ho he anat veient durant aquests dos mesos i ara ha quedat clar del tot. Quan s’esmenta l’amenaça d’unes noves eleccions al març o es diu que si es fan serà per culpa dels altres, la confrontació ja és evident i l’acord que necessitem per seguir avançant amb pas ferm, s’allunya del tot. Per a quasi dos milions de votants, les eleccions del 27S van ser plebiscitàries i en van sortir 72 diputats independentistes que representen la majoria absoluta del Parlament. No vam arribar al 50% dels vots emesos, però vam treure més vots que els que s’oposaven obertament a la independència i que, sense reconèixer-ho, també van votar en clau plebiscitària.
Molt bé. Ara ja sabem on som de veritat. Tenim 72 diputats independentistes però no tenim una majoria que es posi d’acord per tirar endavant el procés. No perdem més el temps i plantegem-nos com guanyar les eleccions del proper març, sabent amb qui podem comptar i amb qui no. Conec molta gent que va repartir-se el vot, com ho vam fer a casa. Ens vam creure -ingènuament, com va fer l’ANC, confonent transversalitat amb neutralitat- que com que eren plebiscitàries tant era si votàvem a la CUP com a JxS. No ho tornarem a fer, ja n’hem sortit escaldats!
Ara la cosa és saber què hem de fer fins el mes de març. En primer lloc, fer autocrítica -tots plegats- i no caure en els mateixos errors. Sense pretensió d’exposar-los tots, n’apunto uns quants:
1.- No es pot dir candidatura unitària a una candidatura on no hi són tots (encara que potser ara ja podem dir que realment hi eren tots els que estaven pel mateix objectiu?).
2.- No es pot construir una candidatura unitària al marge de la societat civil, que és qui realment ha impulsat el procés, li dóna la força i la cobertura necessària (11 independents o mig independents tenen poc pes, entre 62).
3.- No ens podem confondre d’adversari ni llegir malament el moment adequat per fer cada cosa (per exemple, una Declaració feta a destemps, per acontentar alguns impacients i per caure en l’estratègia dels altres).
4.- No ens podem creure que la independència només depèn del resultat d’aquestes eleccions (o de les properes).
5.- No es pot parlar de transparència i d’aprofundiment democràtic i seguir fent negociacions tancades i hermètiques.
6.- És absurd negociar allò sobre el que no es podrà actuar (per exemple, pla de xoc, per manca de recursos econòmics propis i sense capacitat immediata de generar-los o de ruptura democràtica i no saber què fer quan ens tanquen l’aixeta una mica més).
7.- És absurd provocar la reacció de l’adversari sense tenir les respostes a punt i sense saber el següent pas que torni a desbordar-lo.
Només posant en positiu el que no podem fer, ja sorgeixen les primeres línies d’actuació. Segur que si som capaços d’aprofundir en l’autocrítica, arribarem a conclusions molt més aprofundides i encertades. També m’atreveixo a encetar el debat amb aquestes primeres propostes:
1.- Més que mai, cal una candidatura unitària, i per moltes raons: per evitar la confrontació partidista que ara ens ha portat a aquesta situació; per aplegar el vot de molta gent que no confia en els partits que tenim però que vol la independència, per aplegar els millors candidats, per buscar la majoria d’escons, per no perdre el temps en negociacions posteriors per formar govern, etc. (el lector hi pot afegir moltes altres raons, segur!)
2.- Una candidatura unitària amb possibilitats de treure majoria absoluta ha d’estar impulsada per la societat civil, amb la participació dels partits que realment comparteixin els objectius i la forma d’arribar-hi i, vista l’experiència, avançant els noms dels qui integraran el govern i el programa sobre el que treballaran.
3.- En el cas de no aconseguir la majoria parlamentària suficient s’ha d’entrar en un procés de negociació del que les regles de joc i les propostes de les parts han de ser conegudes per la ciutadania.
4.- Guanyar les eleccions i tenir una majoria forta i estable i, com a conseqüència, formar un govern ferm i sòlid, només és una condició necessària -però no suficient- per poder completar el procés amb èxit.
5.- Per completar el procés cal que es compleixin aquestes dues altres condicions: construir i consolidar una majoria social suficient i aconseguir el reconeixement internacional del nou Estat.
6.- Si l’objectiu és aconseguir la independència nacional en un termini relativament curt, el procés català, el nostre Parlament i Govern han de ser vistos sense recances per la resta d’estats europeus i per les principals potències mundials (i unes noves eleccions han de servir per recuperar una confiança molt malmesa en aquests dos darrers mesos).
7.- La societat civil organitzada ha de recuperar la iniciativa del procés i preparar-se per protegir les institucions nacionals. La primera condició és que les institucions només entrin en risc quan tots plegats estem preparats per respondre adequadament -de forma massiva, pacífica i democràtica- les agressions de l’adversari.
La condició indispensable per a que tot això sigui possible i no tornem a caure en més improvisacions i acords a corre-cuita és que s’ha de constituir un Consell de forces polítiques i socials que actuï com a direcció unificada del procés a partir d’ara.
La feina a fer fins el mes de març és ingent. Aprenguem dels nostres errors i reprenguem el camí amb fermesa, confiança i alegria. Ho tenim a tocar si fem les coses bé!
