Ara que Roque Pascual i Albert Vilalta ja han pogut abraçar les seves famílies és el moment de posar sobre la taula la solidaritat caduca que encara practiquen algunes ONG catalanes, entre elles Barcelona Acció Solidària. Entitats que compten amb el beneplàcit de les institucions que les beneeixen amb subvencions i ajudes sense tenir el compte els procediments d’actuació que apliquen. Els darrers anys s’ha fet una gran tasca de teorització i reflexió entorn de la cooperació internacional i la feina del cooperant s’ha professionalitzat. Ara els projectes ja no es valoren per la seva “bondat”, perquè al Tercer Món tothom hi va amb una motxilla carregada de “bones intencions”, sinó pel grau de viabilitat, perdurabilitat, nombre de beneficiaris, seguretat dels voluntaris i respecte pel medi ambient, entre altres aspectes. En aquest sentit la caravana de Barcelona Acció Solidària incompleix diversos paràmetres de la cooperació internacional del segle XXI. Portar aliments a Àfrica és costós, contaminant i insegur, per això es recomana la compra en mercats nacionals o veïns, ja que així s’ajuda a l’economia local. El repartiment d’aliments és factible només en casos d’emergència, en circumstàncies normals la filosofia vigent és apostar per projectes en què el beneficiari obtingui autonomia en el futur, és a dir, “no s’ofereix peix sinó una canya per pescar acompanyada de tècnica i coneixements”. Els cooperants no són Reis Mags que una vegada a l’any reparteixen ajuda a l’Àfrica creant una gran dependència d’aquestes comunitats vers les ONG, sinó persones que donen de forma lloable mesos i anys de la seva vida per estar al costat dels mes pobres. Les institucions haurien de tenir en compte aquests factors abans de repartir subvencions.
- CA
