Aquesta és una conversa imaginària en un restaurant sobre la controvèrsia interna que ha generat el suport d’un sector de l’independentisme al PSOE en la seva moció de censura a Mariano Rajoy. No es tracta d’escatir qui té raó, sinó de veure que aquesta enorme despesa de temps i d’energia que hi dediquem és un dels objectius del pla d’anorreament de l’independentisme per part de l’Estat espanyol. És el més vell ardit del món: provocar situacions que generin la divisió interna de l’adversari. Com més dividit més afeblit.
CESC: Uf, per fi! Pensava que no arribaria mai, el dia.
CESCA: Quin dia?
CESC: El de treure’ns en Rajoy del damunt. Vaig obrir una ampolla de cava per celebrar-ho.
CESCA: Ah, sí?
CESC: No et veig gaire contenta.
CESCA: Per què ho hauria d’estar?
CESC: Dona, que et sembla poc treure’ns del damunt el PP i el 155 d’una tirada?
CESCA: Parles com si fossin morts, com si el PP i l’article 155 haguessin desaparegut.
CESC: Desaparegut, no. Però a partir d’ara, amb Pedro Sánchez i el PSOE, tot serà diferent. Com a mínim, el tarannà, el llenguatge, el to, el clima seran diferents.
CESCA: Aquestes són exactament les mateixes paraules que em vas dir quan en Zapatero va substituir l’Aznar.
CESC: Ah, sí? Bé, doncs ara passarà el mateix amb en Pedro Sánchez després d’en Rajoy.
CESCA: Saps què vol dir ‘déja vu’?
CESC: I què volies, doncs? Mantenir el PP al govern espanyol?
CESCA: Recordo que no fa gaire em vas ensenyar entusiasmat aquell acudit del diari: un home va a graduar-se la vista i li ensenyen tres fotos, la d’en Rajoy, la d’en Sánchez i la d’en Rivera, perquè respongui quina diferència hi veu, i quan contesta que cap ni una, l’oculista el felicita i li diu: “Té una vista perfecta!” Jo et vaig dir que era un acudit molt encertat, i tu em vas contestar: “Encertat, només? És fantàstic!”
CESC: Una cosa no treu l’altra.
El cambrer els retira el primer plat.
CESCA: A veure, Cesc: si tots dos estem d’acord que, pel que fa a la llibertat de Catalunya, tant PP, PSOE com Ciudadanos són exactament la mateixa cosa, per què intentes convèncer-me que el PSOE és millor que el PP?
CESC: Jo no intento convèncer-te de res.
CESCA: N’estàs segur? Aleshores per què t’irrites?
CESC: Jo no m’irrito.
CESCA: Sí, sí que ho fas. T’irrites perquè en realitat no és a mi, sinó a tu mateix, a qui vols convèncer. Necessites angelitzar el PSOE per fer callar la mala consciència que et crea haver-li donat el govern de l’Estat tot i saber que les agressions espanyoles que ha rebut i que està rebent Catalunya –agressions físiques, polítiques, policials, econòmiques i jurídiques– són obra de tres, no pas d’un: PP, PSOE i Ciudadanos. Tant hi fa qui mani dels tres, tant hi fa quin membre de la troica en sigui el capitost, perquè, per a tots tres, la unitat d’Espanya és un principi sagrat que està per damunt de la democràcia. Les diferències entre ells són merament cosmètiques i estan subordinades a aquest principi sagrat.
CESC: Ves quina vergonya, si no haguéssim fet fora el PP!
CESCA: No estàs argumentant, Cesc; t’estàs defensant.
CESC: No m’estic defensant.
CESCA: I tant que sí! Intentes justificar la teva incoherència, i, per aconseguir-ho, necessites que jo et doni la raó. L’estètica, per a tu, ho és tot. Però no estem parlant d’estètica, Cesc, estem parlant de llibertat. I tu saps perfectament que el mes d’octubre passat no vam fer el que vam dir que faríem, que era exercir la proclamació de la República amb totes les seves conseqüències. I no ho vam fer per manca d’autoconfiança. Tot el que ha vingut després és conseqüència d’aquella desconfiança en nosaltres mateixos.
CESC: Justament no vam tirar endavant la República per evitar les conseqüències que dius.
CESCA: A la vida, Cesc, tot té conseqüències. Tot. Absolutament tot. Tant si fas com si no fas. La llibertat té conseqüències, és clar que sí. I la captivitat? Que potser no en té, de conseqüències, la captivitat?
CESC: Vés a saber què hauria passat si haguéssim tirat pel dret.
CESCA: Gran frase, aquesta: “Vés a saber què hauria passat…” Per tant, entre la incertesa de la llibertat i el suplici de la captivitat t’estimes més la segona. És a dir, viure instal·lat en la queixa permanent, en el ‘és que no hi ha dret, eh?’, ‘guaita què ens diuen ara’, ‘guaita què ens fan ara’… Un dels trets identitaris del catalanisme és el masoquisme, i jo dec ser molt poc catalanista, perquè, de masoquista, no en tinc res. Per tant, quan el ‘teu’ govern del PSOE comenci a fer barbaritats contra Catalunya, no em vinguis fent el ploricó, si us plau.
El cambrer els serveix el segon plat.
CESC: Ja veuràs com Pedro Sánchez farà algun gest.
CESCA: Renoi, sí que et conformes amb poc. Un gest! En Sánchez, el teu enamorat, té la mateixa visió de l’Estat que en Rajoy, la diferència és que és molt més sibil·lí. Pedro Sánchez, no te n’oblidis, és l’home que ha dit les mentides i les calúmnies més repugnants que s’han dit mai sobre un president de Catalunya.
CESC: D’acord, però ara serà diferent. Ja ho veuràs.
CESCA: No ha demanat perdó, Cesc! No ha retirat les seves mentides i calúmnies.
CESC: Oblidem-ho, girem full.
CESCA: Que girem full, dius? Què se n’ha fet, de la teva dignitat? Si us plau, Cesc, quan Pedro Sánchez va llançar aquelles calúmnies no estava calumniant només la persona del president Torra, estava intentant calumniar el país que el president representa davant del món. El PSOE va repartir entre els seus membres diferents línies de guió, i Pedro Sánchez li va dir “racista” i Alfonso Guerra i José Zaragoza li van dir “nazi”. Temps enrere, el PSC de Mont-roig del Camp ja havia fet el mateix amb el president Mas, comparant-lo amb Adolf Hitler. Mariano Rajoy no va gosar mai anar tan lluny.
CESC: D’acord, Cesca, però el PP és el partit més corrupte d’Europa, i fer-lo fora era un deure per pura higiene democràtica.
CESCA: Tens raó, el PP és el partit més corrupte d’Europa. Ja ho pots ben dir. Però el problema de Catalunya no és la corrupció del PP. El problema de Catalunya és la corrupció de l’Estat espanyol.
CESC: A Catalunya també hem tingut casos de corrupció.
CESCA: Per descomptat que sí. Els afers de diners són universals. Però jo no t’estic parlant de corrupció econòmica, tant de bo fos només això. Jo t’estic parlant de corrupció de valors, d’una democràcia corrupta que afecta totes les institucions i organismes de l’Estat espanyol i que, fent seu aquell principi que diu que el fi justifica els mitjans –el fi és la unitat d’Espanya–, arriba a l’extrem de violar els drets humans i amenaçar el poble català amb una massacre en cas d’insubmissió. “Llegaremos a las manos”, va dir José Borrell, i Rubalcaba va reblar el clau dient que España pagarà el cost que calgui per impedir la llibertat de Catalunya. Un Estat democràtic no criminalitza, ni persegueix, ni empresona la ciutadania per voler votar; un Estat democràtic no emmordassa un Parlament ni empresona la seva presidenta; un Estat democràtic no té ostatges a les presons, ni envia a l’exili la dissidència. Un Estat democràtic, quan té un conflicte polític, el dirimeix a les urnes i n’accepta el resultat.
CESC: Molt bé, però ara no ens podem aturar en això. Ara s’ha acabat el 155, hem recuperat les conselleries i hem de restituir un munt de coses que ens havien desmantellat.
CESCA: No et nego pas que tenir tot això que dius és millor que no tenir-ho. És evident que sí. També és millor guanyar 500 euros al mes que quatre-cents.
CESC: Hem de fer República, Cesca.
CESCA: Per descomptat que sí. I el president Torra ha nomenat molt bons consellers i conselleres. Però el 155, per més que oficialment es retiri, va venir a Catalunya per quedar-s’hi. Si Catalunya fa bondat, no hi haurà 155, però si fa República, el 155 li caurà al damunt. El 155 ha deixat de ser un article per convertir-se en l’espasa de Dàmocles, amic meu. I per anar fent boca, Pedro Sánchez ha nomenat vicepresidenta Carmen Calvo, ideòloga del 155; ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, acusat d’infinitat de casos de tortures a detinguts independentistes quan era magistrat de l’Audiència Nacional espanyola; ministre de Cultura, Màxim Huerta, conegut pel seu odi ferotge no sols a l’independentisme, sinó fins i tot a l’autonomisme, i també pels seus comentaris racistes contra les persones negres; i ha desembalsamat José Borrell, cadàver polític de l’espanyolisme més caspós perquè s’airegi mitjançant la cartera d’Exteriors i pugui torpedinar tant com pugui l’acció internacional de Catalunya. Això sense comptar amb la possible aromatització d’un altra despulla política representativa del mateix perfil, si es confirma José Zaragoza com a substitut d’Enric Millo. Com pots veure, ultranacionalisme espanyol a mans plenes. Però visca, visca! Ara sí que anirem bé!
La Cesca alça la copa de vi, com si brindés, i fa un glop.
CESC: Per això el que ens cal ara mateix és eixamplar la base.
CESCA: Ja tornes a justificar-te, Cesc. Jo t’ho respecto, però voldria que fossis sincer amb tu mateix. Tinc molt present les vegades que m’has repetit que el PP ha despertat moltes consciències a Catalunya i que és una fàbrica de fer independentistes. Per tant, et pregunto: per què vols tancar la fàbrica?
CESC: Ara som en una altra fase, Cesca.
CESCA: Estem tornant a repetir la història. Vam beatificar Zapatero per alliberar-nos d’Aznar, i quan ens havíem d’alliberar de Zapatero, perquè ens escarnia tot somrient, vam dir que calia votar-lo perquè no vingués Rajoy. I, tanmateix, Rajoy va venir. I ara que hem fet fora en Rajoy per posar-hi Pedro Sánchez, aquest ens diu: “Voteu-me a mi, perquè no vingui en Rivera”. Oh, que bé! que n’és, de divertit, aquest joc!
CESC: L’important és que nosaltres no renunciem a res, Cesca. No renunciem a la unilateralitat. Hem d’estar amatents i saber aprofitar les febleses de l’Estat per fer el pas.
CESCA: Saps a què em sona, això, estimat Cesc? Em sona al segrestat que diu que no renuncia a ser lliure, però que en comptes d’elaborar un pla per ser-ne, es limita a esperar el dia que tots els segrestadors facin una becaina a la mateixa hora. Si ja és prou limitada l’energia d’un segrestat, només falta que en lloc d’esmerçar-la cavant el túnel per fugir la dediqui a discutir sobre quin dels segrestadors és més simpàtic. No s’adona que tot plegat forma part de l’estratègia del segrest: tenir-lo distret, ocupat i concentrat en afers domèstics, perquè mentre discuteix, com ara estem discutint tu i jo, no cal patir perquè s’escapi.
CESC: Molt bé, i què proposes?
CESCA: I encara m’ho preguntes?
CESC: Sí, t’ho pregunto.
CESCA: Vam arribar al llindar de la porta, vam desconfiar de les nostres pròpies forces i vam tornar cap endins. La dona maltractada que després d’arribar al llindar i d’obrir la porta se’n torna cap endins ha begut oli, Cesc. Ha begut oli, perquè a partir d’aquell moment el seu carceller extremarà les mesures de vigilància i farà exactament el mateix que ve a dir-nos Miquel Iceta: que totes les vulneracions de drets humans de l’Estat espanyol contra nosaltres no són res més que “mesures preventives”. Mesures preventives per ser independentistes! Només els estats feixistes empresonen ‘preventivament’ les persones per les seves idees polítiques.
CESC: Com els ha caigut la màscara de demòcrates, a aquesta gent.
El cambrer demana si han acabat i els retira els plats.
CESCA: Vine que t’abraci! Per fi estem d’acord en alguna cosa! Però aleshores encara t’entenc menys. Saps quines altres coses diu Miquel Iceta? Diu “sóc borrellista des del principi”. I saps qui és José Borrell? Borrell és l’home que es burlava com un miserable del físic d’Oriol Junqueras i que s’ha referit a l’independentisme com una malaltia, com una infecció maligna per a Espanya. I com que som una infecció cal desinfectar-nos. Els independentistes hem de ser desinfectats. Saps qui utilitzava aquest llenguatge? Saps qui parlava en termes de depuració i desinfecció amb relació als jueus, als gitanos, als negres, als homosexuals, als republicans…? Els nazis, Cesc. Ja només falta que, com Vallejo-Nájera, el psiquiatre de capçalera del feixisme espanyol, ens digui que els independentistes som “individus mentalment inferiors”.
CESC: Reconec que és un mal començament que Pedro Sánchez hagi nomenat ministre aquest home.
CESCA: Aquest és l’error, Cesc: que pensis que ara comença alguna cosa. El que hi ha és pura continuïtat amb la ideologia absolutista del PSOE. Pedro Sánchez, l’home a qui tu has fet president d’Espanya, és l’home que ha proposat una reforma del codi penal per fer que, a diferència dels estats democràtics, tots els independentistes, si mouen un dit, puguin ser acusats de delicte de rebel·lió. I ens diu el mateix que Miquel Iceta, que si som bons minyons, ens afluixaran el dogal. Amb tot el cinisme del món ens diu que no se’ns demana pas que renunciem als nostres anhels de llibertat, però ens amenaça amb trenta anys de presó si pretenem convertir aquests anhels en realitat.
CESC: Doncs és justament per això que molts independentistes hem fet el que hem fet al Congrés espanyol, perquè tenim mig govern anterior a l’exili i l’altre mig a la presó. Tenim persones innocents empresonades i les hem de treure com sigui. És una qüestió d’humanitat!
CESCA: No t’ho negaré mai, això. És una qüestió humanitat, i tant que sí! L’Estat els té entre reixes i, tot violant els drets dels menors, els impedeix que puguin veure créixer els seus fills petits mentre deixa en llibertat delinqüents de debò ideològicament afectes al Règim amb l’excusa que han de tenir cura de fills de trenta anys. És repugnant. Però vull que t’adonis que aquesta lluita per treure les persones innocents de la presó forma part del mateix parany que empresona Catalunya. És així de pervers, perquè, en obligar-nos a establir tot un seguit de prioritats de caràcter humanitari, ens estan obligant a aturar el procés d’alliberament i a ressituar-lo en un lloc secundari.
En Cesc i la Cesca demanen les postres.
CESC: És una aturada temporal, Cesca. Una aturada de rearmament moral.
CESCA: Rearmament moral? Parles com si t’haguessin vençut. L’1 d’octubre no vam ser derrotats, Cesc! L’1 d’octubre va ser una victòria catalana apoteòsica que va admirar tot el món. D’aquí ve la immensa ràbia de l’Estat, del fet que el famós “¡A por ellos!” no li va servir de res. Una altra cosa va ser el nostre comportament posterior. No n’hi ha prou de guanyar, cal saber treure profit de la victòria i arribar fins al final. El que va passar l’1 d’octubre a Catalunya és un fantasma que perseguirà per sempre més l’Estat espanyol, perquè aquell dia les porres de la policia espanyola no van obrir només el cap de molts catalans; també, sense saber-ho, van obrir-los els ulls.
CESC: Justament, ja no hi ha marxa enrere.
El cambrer els serveix les postres.
CESCA: I quan penses collir el fruit del que has sembrat? Vols que et digui quines seran les maniobres espanyoles de distracció a partir d’ara? Probablement hi hagi trasllat d’alguns ostatges a presons catalanes; fins i tot podria ser que hi hagués alguna excarceració de cara a la galeria europea, i també que caigués algun milionet pressupostari o l’aixecament d’alguna llei catalana suspesa pel TC. Això ens posarà molt contentets i ens farà creure que “ara sí que comencem a anar bé”. És a dir, interpretarem com un gest de bona voluntat i de distensió el que no és més que una obligació indefugible de l’Estat espanyol. I tornarem a sentir la tronada cantarella d’una hipotètica reforma constitucional que es faria la setmana dels tres dijous en què, fruit d’una confabulació astral, hi hauria una majoria a Madrid per fer-ho possible. Permet-me dir-te que en el quimèric supòsit que això s’esdevingués, mai no seria per incloure-hi el dret d’autodeterminació de Catalunya. Mai de la vida. No som una nació subordinada al Canadà o al Regne Unit, Cesc. Som una nació sotmesa a l’Estat espanyol –la Castella de sempre–, el mateix Estat que, menyspreant la voluntat dels gibraltarenys, encara avui diu que “Gibraltar és Espanya”.
CESC: Per això mateix ens cal seguir treballant.
CESCA: “Seguir treballant” és la frase buida que diuen tots els entrenadors i jugadors de futbol a les entrevistes quan han perdut una copa i no saben què dir. La independència de Catalunya només vindrà per la via unilateral, assumint-ne totes les conseqüències, o afavorida per una pressió d’organismes internacionals, com ara les Nacions Unides o la Unió Europea, ja sigui a cara descoberta o a porta tancada. I això no arribarà mai fent la bondat que ens reclamen Pedro Sánchez i Miquel Iceta; això no vindrà mai fent bondat autonomista contemporitzadora. Per tant et pregunto: a canvi de què has donat el teu vot al PSOE? Què farà el PSOE per materialitzar la República Catalana a canvi d’haver rebut el teu suport per governar l’Estat?
CESC: Farà alguna cosa, n’estic segur.
CESCA: Déu meu, Cesc! Hem fet tot això per tornar a la política de peix al cove? Hem fet tot això per fer la política que criticàvem de Jordi Pujol?
El cambrer retira els plats i en Cesc i la Cesca demanen cafè.
CESC: Te n’has de fer càrrec, Cesca. No podíem votar a favor de mantenir el Partit Popular. No ho hauria entès ningú.
CESCA: Et prego que facis un esforç per entendre que la lluita de Catalunya per la llibertat no és contra cap partit polític, sinó contra un Estat. Un Estat que ha extremat el càstig contra nosaltres per tal que frisem per ‘retornar a la normalitat’, entesa aquesta ‘normalitat’ com un retorn a l’autonomisme. Què dic, a l’autonomisme! Ara s’ha vist ben clar que ni tan sols teníem autonomia, perquè tot, absolutament tot el que fem, pot ser tombat per Madrid, si no és del seu gust. No t’adones del caràcter maquiavèl·lic de la maniobra? Pretenen que veiem l’autonomisme com a sinònim de normalitat, i la llibertat com a excentricitat. Una excentricitat que, lògicament, ha de ser severament castigada.
CESC: Molt bé, d’acord, però el pas que hem fet era necessari per recuperar l’autogovern. No podíem estar com estàvem indefinidament.
CESCA: L’únic autogovern és la independència, Cesc. Tant hi fa que siguis una persona o un país. Si no pots governar la teva vida és que la governa un altre; i si la governa un altre és obvi que no tens autogovern. La resta és autoengany. Però jo no vull barallar-me amb tu, no vull que caiguem de quatre grapes en el parany de l’Estat. El procés d’alliberament català passa pel president Puigdemont. Ell i tota l’acció de govern que es faci des de l’exili han de ser determinants en aquesta qüestió.
CESC: Jo tampoc vull barallar-me amb tu. Som amics i volem el mateix, oi?
CESCA: Som amics i volem el mateix. Per això hem de ser conseqüents i deixar de considerar l’autonomisme com la normalitat. L’única normalitat, l’única vida normal d’un ésser humà o de tot un poble és la llibertat. Cap vida no és normal si no és viscuda lliurement.
