Convergència i Esquerra

"I cal demanar als déus més forts de l'Olimp que ajudin els dèbils mortals"

Ha costat molt. Però al remat Artur Mas i Oriol Junqueras han tornat a pactar i han desplegat una treva prudent fins l'endemà del 9 de novembre. Els qui temien que el líder republicà es retragués i no animés el seu partit a participar en la consulta poden respirar tranquils. Esquerra Republicana ha imprès i ha repartit un milió de paperetes amb la doble pregunta, n'ha fet voluntaris tots els seus diputats i s'ha compromès a organitzar 500 actes de campanya en dues setmanes. No és poca cosa. Iguala amb entusiasme el que ha activat Convergència Democràtica. Si el govern organitza amb solvència la votació, si la part més inquieta de la societat civil recupera l'entusiasme i si Mariano Rajoy continua insultant el president de la Generalitat i desacreditant-la, tot fa preveure que la consulta serà un èxit. Tan relatiu com es vulgui i com pot ser en les circumstàncies i contra les limitacions amb què ha estat convocada.

Però, sense esperar salvar aquesta etapa, la següent ha començat a perfilar-se amb força des de la desconfiança. Perquè desconfiança és la paraula que més bé descriu ara la relació entre Convergència Democràtica i Esquerra després del drama que va esclatar al Palau de Pedralbes. Afirmen els republicans, els més dolguts en aparença, que el president de la Generalitat els han enganyats de manera reiterada i inclement. Que tot ha estat mentida i incompliment. Retruquen els convergents que Oriol Junqueras demanava impossibles. Que ell mateix es va rescalfar i que portava el govern a una situació catastròfica exigint-li que desobeís el Tribunal Constitucional. Sigui com sigui, que potser hi ha una mica de tot, l'episodi de la consulta podria haver desbudellat tot el procés sobiranista. Al final no ha estat això. Pel seny o pel fatalisme sensat dels dos grans protagonistes, malgrat totes les reticències mútues, o per la pressió de les dues grans entitats civils: Òmnium i l'Assemblea.

I ara, mentre els uns i els altres treballen perquè el 9N sigui un èxit, cal escoltar-los per veure si és possible això que els uns semblen voler més que els altres. És Convergència qui demana amb més convicció un esforç unitari en les candidatures de les pròximes eleccions. Els convergents comenten que ells han acceptat la dissolució del partit i la divisió de la federació en el procés. I que són ells els qui han entomat el desgast del dia a dia en la gestió dels recursos migrats que arriben al govern des de Madrid. Consideren que dues o tres llistes separades podrien no garantir la majoria absoluta i demanen, en conseqüència, un gran esforç de confluència sota el liderat d'Artur Mas. Esquerra proclama que ells tenen "un pla i un calendari" i que si algú els demana una estratègia conjunta, primerament ha de fer públic el seu pla i el seu calendari. Clars, explícits i rigorosos. "Amb llum i taquígrafs", perquè diuen haver-ne quedat escaldats.

Darrere la proposta i l'exigència queda clar que hi ha una profunda desconfiança respecte a la voluntat real d'Artur Mas d'arribar a la independència i un recel també profund quant a la pròxima estratègia del líder de CiU. Tan clar com que Convergència necessita Esquerra per assegurar-se l'èxit nacional que busca.

En les baralles a dos és difícil adjudicar-ne culpes. En tot cas, si per consolidar el procés que ha de portar Catalunya al ple domini de la terra cal l'encaix satisfactori entre Convergència i Esquerra, si tots dos són imprescindibles en l'intent i ningú pot aspirar a eliminar o a substituir l'altre, tots dos també han d'acostar posicions des del respecte mutu. I cal demanar als déus més forts de l'Olimp que ajudin els dèbils mortals, perquè caldrà el millor fil per embastar una unitat encara tan llunyana.

 
 

Comentaris