Unió Democràtica ha fet congrés aquest cap de setmana. Els congressos democristians solen ser a la búlgara. Les gestions passades, els programes, els projectes de futur i els equips que n’han estat i que en seran responsables sempre aconsegueixen majories dràstiques. Devastadores, quan algú gosa presentar-s’hi com a alternativa. Fa anys que Josep Antoni Duran i Lleida n’és el líder i fa anys que, sense contestació, planteja la mateixa política. Ideològicament aquest congrés ha servit per reivindicar amb orgull l’ideari tradicional del partit, ara més vigent que mai. Contra l’especulació, l’enriquiment sense escrúpols, la desmesura i la impunitat d’un sistema en caiguda lliure, els democratacristians contraposen l’autoritat, l’esforç, el respecte, la responsabilitat, el treball, la superació, la creativitat, l’excel•lència, l’educació, la lleialtat i el compromís. Un discurs ideològic que podria semblar vell, recurrent i exhaurit però que l’actualitat més crua ha permès reprendre i reivindicar. Un discurs ideològic acompanyat d’un catalanisme mesurat i “social”. Que no provoca rebuig dels més insegurs nacionalment. Duran planteja bé la teoria. El problema sempre és la pràctica. En primer lloc, massa sovint Unió fa l’efecte d’alinear-se amb idees, instàncies i institucions excessivament rancis. Idees, instàncies i institucions minoritaris o fins i tot marginals a Catalunya.
En segon lloc, la prudència sempre calculada i excessiva no engresca. No desperta les il•lusions que un projecte polític regenerador ha d’alimentar. En tercer i últim lloc, en nom de la moderació, Unió perpetra sovint un tacticisme polític excessiu que molts confonen, de vegades amb raó, amb el pactisme desbocat que només busca controlar espais de poder. Ni que siguin secundaris i ni que sigui també a costa de perdre els valors teòrics que defensa el partit.
Hi ha un darrer punt. Unió ha basat la pervivència i la supervivència, des que Duran i Lleida va prendre’n les regnes, en el distanciament de Convergència. De vegades aquesta distància es fa insuportable. Des de Convergència, no cal dir-ho. Perquè busca debilitar i deixar en evidència el contrari –el soci!- amb el suport de la premsa hostil o dels adversaris polítics. Darrerament el PSC festeja amb molta alegria Unió. A Convergència empassen saliva i aguanten mentre busquen altres llogaters per a la Casa d’Artur Mas. És cert que les maniobres d’Unió solen respondre a les desconsideracions de Convergència. Però també ho és que la imatge de precarietat de la federació és tan vella com lamentable. Un congrés d’Unió més. I van fent.
