Talment com un malalt delirant, el Tribunal Constitucional dels espanyolistes va repetir aquesta setmana – fins a vuit vegades per ser exactes – el principi de la pretesa indissolubilitat de la fictícia nació espanyola. El patetisme extrem del pronunciament paramilitar dels magistrats titelles podria semblar l’epíleg d’una comèdia dels errors; no obstant, és el certificat de defunció d’un Estat, l’espanyol, construït mitjançant la castellanització i submissió de nacions veïnes.
No hem estat pas testimonis, com falsament s’ha dit sovint, d’un conflicte de legitimitats. Ben al contrari, els destralers espanyolistes són plenament conscients de la perversió de la justícia que han portat a terme contra els demòcrates catalans.
Atacant la llengua catalana, el finançament i la nostra condició de nació han volgut humiliar-nos i confirmar el nostre estatus de colònia. Finalment, l’espanyolisme ha aclarit la inviabilitat del confederalisme, el federalisme i, fins i tot, de l’autonomisme asimètric. És gràcies a aquesta sentència que no caldrà entrar mai més en inútils debats bizantins sobre la viabilitat d’una suposada Espanya plural.
La gravetat extrema de l’atemptat espanyolista ha de tenir conseqüències immediates i clares; primerament, la manifestació del 10 de juliol ha de ser un clam per la independència de Catalunya. Hem d’expressar la voluntat de tots els catalans i catalanes de ser protagonistes del nostre futur, sense ingerències d’un Estat estranger i contrari als nostres interessos.
La refundació de la relació Catalunya-Espanya, proposada per Artur Mas, ha de ser fonamentada en el veïnatge. És important que la direcció de CDC s’adoni del canvi de paradigma que ha suposat l’absolut fracàs del procés estatutari; cal abandonar l’autonomisme i apostar per un sobiranisme responsable. Al capdavall, Convergència és un partit polític nacionalista i, com a tal i segons la definició del diccionari, nacionalista és qui “propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació.”
El significatiu increment del recolzament a la independència que produirà l’anihilament de l’Estatut de 2006 potser no garantirà, encara, la victòria en un referèndum d’autodeterminació. Així doncs, correspon a CDC reconèixer la maduresa democràtica dels ciutadans de Catalunya – no pas posar-la en dubte – i exercir de promotor de la causa sobiranista, explicant de forma pedagògica els múltiples avantatges que suposarà la independència. Ara és el moment d’abandonar les ambigüitats i els eufemismes. És el moment de treballar per assolir la nostra victòria en el referèndum d’independència.
