"Convenir" la ciutat

"De política femenina i feminista n’hem fet sempre, les dones"

Fa uns dies em va arribar una entrevista publicada a l’Argentina, en un diari digital, feta a Cecilia Palmeiro: una de les co-fundadores del moviment “ni una menos”. Em va enganxar el destacat i me la vaig reenviar al correu per poder-la llegir en un moment de calma. Cecilia Palmeiro planteja coses com que ens cal pensar com seria una justícia feminista que fos reparadora i que no caigués en la lògica de la ma dura i de la seguretat. Parla de com abordar les violències contra les dones i com fer-ho des del feminisme sense que se’ns escoli “como efecto de las micropolíticas del fascismo, una micropolítica reactiva, una política de subjetivación”

Em vaig guardar l’article perquè em guardo i llegeixo tot allò que parli de ser i de fer política diferent: tant per abordar les violències masculines contra les dones, com per abordar què fem dels tuctucs que no respecten les ordenances municipals i fan dels carrers peatonals autopistes de divertiment per als turistes que van amb unes quantes llaunes de més al cos.

Sempre he tingut la certesa que la política femenina, i també la feminista, és aquella que ho recol·loca tot, la que se surt de les lògiques patriarcals i parla una altra llengua, viu amb unes altres pràctiques i té, llavors, una altra lògica. De política femenina i feminista n’hem fet sempre, les dones: durant molt de temps d’amagat i en espais en els quals la lògica patriarcal no sabia ni que hi fos, ni sabia llegir-la. Em ve al cap, per exemple, l’escena de la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Elisa i Marcela, en què el pare diu a la seva filla que ha d’aprendre “lo justo” a l’escola, que “hay libros que no traen nada de Bueno”, i la mare d’amagat diu a la seva filla “tu padre no tiene razón, yo leo a escondidas a Emilia Pardo Bazán”. La mare se surt de la lògica dels primers anys del segle vint en un poble de la Galícia que esperava que les dones fessin només allò que era útil als desitjos i a les necessitats dels homes. I la seva filla llegeix, aprèn i en tres anys és mestra i ensenya a llegir altres nenes i també nens.

Em porta a tota aquesta reflexió sobre sentits i sobre política feminista el garbuix de llenguatges que està havent aquests dies, i de comptes, i d’apel·lacions a la tradició i als posicionaments, i de lògiques de pactes, després dels resultats electorals i davant el panorama de difícil governabilitat de la ciutat de Barcelona.

 

Avui Simona Levi aclaria, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, que “els qui van votar divendres que Ada Colau fes el pas de presentar la seva candidatura a la investidura del proper dia 15 no eren les bases, eren els cuadros. Si portava dies veient i escoltant i llegint que les lògiques dels càlculs de vots, les de les demandes de posicionaments, les de l’exigència d’haver d’estar de part d’un bloc o d’un altre no tenen res a veure amb la lògica d’haver de convenir la ciutat, de posar-la al centre i arribar a l’acord de què cal a la ciutat i com abordar-ho i garantir-ho, avui, després d’escoltar la tertúlia, encara ho tinc més clar: estem en lògiques diferents. Una parla de números, de cuadros i de blocs, fa comptes sobre si finalment del balcó del consistori penjarà una bandera o l’altra, parla de pactes d’estat i de com això que està passant aquests dies garantirà jo que sé què que ha de passar a Madrid d’aquí quatre anys, i l’altra parla de la necessitat de convenir com desenvolupar polítiques de ciutat que ajudin la ciutadania, la facin protagonista, i li garanteixin drets fonamentals. Mentre a les tertúlies es parla de cuadros i de bases, com si les polítiques femenines i feministes no fes dècades que estan transformant, fins i tot, la política que governa, com si no haguéssim anat més enllà de la lògica del marxisme que, per cert, s’oblidava sempre de les dones, als escenaris en què es decideix que Ada Colau es presenti a candidata a la investidura es parla de censos, de registres, d’acords i de responsabilitat amb totes les persones que no marquen l’agenda política dels blocs i dels pactes, però que necessiten viure dignament a la ciutat.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?