Hi ha estats que tenen por a la llibertat i a la democràcia i per això les reprimeixen. Ho fan sense manies, utilitzant tots els mecanismes —legítims i il·legítims—, bo i posant al servei d’aquest objectiu tots els òrgans oficials que tenen a les seves mans i que controlen a la perfecció. I és que amb l’excusa d’aplicar allò de “la ley y el orden”, les elits imperants a vegades tenen la temptació d’intentar acabar amb tot allò que no quadra en la seva ideologia. Del que es tracta és d’esborrar del mapa totes aquelles reivindicacions, diversitats o realitats que no s’ajusten al model d’estat que ells han adoptat com a propi i que pretenen generalitzar a la resta de la població, hi estigui o no a favor. I el cert és que sovint tiren pel dret, amb més o menys brutalitat, amb més o menys subtilitat o amb més o menys dissimulació. Però, sigui com sigui, es tracta de reprimir qui no s’ajusta al cànon.
Aquesta setmana ha estat farcida de commemoracions que ens recorden el pes de l’estat espanyol a Catalunya. D’una banda, abans d’ahir es va celebrar solemnement el quarantè aniversari de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme. Al Congrés dels Diputats, el monarca Felip VI es va envoltar dels diputats actuals i dels diputats d’aleshores per condecorar un exministre franquista de Governació, Rodolfo Martín Villa, i va aprofitar-ho per llançar un avis als navegants que busquen les aigües de la llibertat a través d’un referèndum per a l’autodeterminació. El Rei va afirmar que “fora de la llei, només hi ha la negació de la llibertat”. Això mateix deia Martín Villa quan cobria amb la llei a la mà els torturadors franquistes com Antonio González Pacheco, Billy el Niño, per a qui l’any 2013 la jutgessa argentina María Servini de Cubrín va dictar una ordre de detenció internacional. La llei és la llei, oi? Però al Rei aquestes no li provoquen ni fred ni calor, perquè les seves paraules van ser pronunciades per advertir que si algú gosa trencar l’ordre constitucional que considera inamovible i irreformable, en partirà les conseqüències. Felip VI utilitza les paraules per reprimir les idees amb més imprudència que la que va tenir el seu pare el 1977.
Aquesta setmana també ha fet vint-i-cinc anys d’un altre esdeveniment que molta gent recorda amb ràbia i tristesa. El 1992 va posar-se en marxa l’Operació Garzón, just uns vint dies abans de la inauguració dels Jocs Olímpics a Barcelona. Aleshores, un grup nombrós de joves independentistes van ser detinguts, torturats per la Guàrdia Civil i empresonats precisament per defensar unes idees que no s’ajustaven a les del règim. Van ser acusats de pertinença a banda armada, van patir el pes de l’estat, van ser silenciats excessivament per molts mitjans de comunicació i van haver de fer un llarg camí judicial que dotze anys després els va dur al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Al final, la sentència va acusar l’estat de no haver investigat aquelles tortures brutals als calabossos de la Guàrdia Civil. Un altre exemple —en aquest cas bestial— de fins a quin punt l’estat s’empara en la llei per cobrir la delinqüència organitzada dels cossos policials. Els GAL també es van pagar amb fons reservats de l’estat.
Aquesta setmana diversos treballadors públics de la Generalitat de Catalunya han estat interrogats per la Guàrdia Civil amb relació als preparatius del referèndum de l’1 d’octubre, concretament per la campanya del registre de catalans a l’estranger i la posada en marxa del web www.garanties.cat que s’ha de posar en marxa el 4 de juliol per explicar totes les garanties governamentals per a un referèndum vinculant. Aquesta és la primera vegada que la justícia espanyola cita a declarar treballadors públics. Fins ara l’estat havia actuat contra els responsables polítics, ara vol intimidar tothom. La resistència del sobiranisme, juntament amb les demandes internacionals perquè el govern espanyol accepti negociar un referèndum, han posat nerviós a l’estat i comença una fase d’intimidació que, n’estic segura, creixerà. La qüestió és plantar-los cara i que el Govern cometi els menys errors possibles. Els treballadors públics estan ben protegits, però.
Ja veuen que l’estat reprimeix emparant-se en la llei. I l’estat reprimeix policialment, judicialment i políticament quan li convé, menystenint el debat polític. Davant aquesta acció repressiva organitzada, nosaltres només podem restar units, defensar les persones que puguin ser perseguides per com pensen i, sobretot, sobretot, ser ferms en la defensa de la llibertat. Als que ja érem demòcrates abans que Martín Villa i el pare de l’actual Rei no ens callen les lliçons sobre què vol dir ser lliures. Contra la repressió, més llibertat. Aquesta és la màxima que ens farà victoriosos.
