“En primer lloc, no heu estat uns professionals. No heu demostrat estar preparats tècnicament ni políticament per a un pas així, no teníeu preparades les mínimes estructures (nacionals, d’estat, internacionals) per a garantir l’èxit de l’operació. Us ha faltat knowhow o savoir faire, escolliu la llengua que vulgueu. Heu deixat passar un moment dolç, un tren, una finestra clara d’oportunitat. Heu improvisat massa, vist des de fora heu semblat uns amateurs. Us ho diria en català, però sona molt més lleig: uns aficionats.
En segon lloc, us heu barallat contínuament. Heu donat una excessiva imatge de manca d’unitat, de partidisme interessat, d’enveges i travetes constants dins del vostre mateix bloc. Això, si respon a interessos personals, no té més importància: però ha semblat que tant les tàctiques com les estratègies com fins i tot els objectius eren massa divergents, i aleshores la sensació final ha estat de broma. De broma pesada.
En tercer lloc, no sabeu què voleu. Volen la independència? De debò que la voleu, els catalans? O més aviat la desitgeu, sense voler-la? Amb quina majoria prou clara això es pot acreditar, i fins a quin punt, en cas de majoria clara, podem saber que esteu disposats a defensar aquestes posicions? Com es fa això de la independència unilateral, si és que s’acaba produint la majoria? Quin és el vostre pla? I si no en teniu, com podem estar segurs que realment ho voleu?
En quart lloc, si la idea era forçar Espanya a pactar un referèndum acordat, els resultats encara estan per veure. Ja sé que la història encara no s’ha acabat, i que hi ha canvis al govern espanyol, i que ja veurem si hi ha alguna mediació… Però on són els vostres interlocutors a Espanya, i qui està disposat a escoltar-los? Encara estem esperant.
En cinquè lloc, per què un país estranger hauria de donar-vos suport? No em parleu de les ganes que teniu d’autodeterminar-vos, del dret inalienable a l’autodeterminació, dels greuges històrics, de les injustícies històriques o del desequilibri de la vostra balança fiscal. Hi ha molts territoris al món amb els mateixos problemes i no podrem atendre’ls a tots. Expliqueu-me per què a un país com Suïssa, o com Gran Bretanya, o com Finlàndia, hauria d’estar interessat en ser socis del vostre projecte. Què hi guanyen? Ah: i expliqueu-m’ho en un màxim de tres minuts, que de problemes en tenim tots. Gràcies”.
Aquests punts poden servir de base per a una autocrítica que, d’altra banda, caldria compensar amb les victòries i gols aconseguits durant els últims anys. Està molt clar que s’ha fet tot el que s’ha pogut, i més. Però les trampes psicològiques i els errors de càlcul han de servir per veure, al cap i a la fi, per on ha plorat la criatura. Afortunadament, la partida continua.
