Contra la dictadura espanyola

"L'oferta d'Espanya a Catalunya és més 155, més intervenció, més negació de drets, més opressió i més presó. La resposta només pot ser resistència, desobediència i, si s'implanta la dictadura, la vaga general"

Elegit president el MH Sr. Quim Torra amb els vots independentistes a favor, l'abstenció de la CUP i els vots unionistes en contra, algunes precisions.

 

Els de la CUP fan bé, doncs juguen a un joc d'aparences. El vot en contra que apareixia com una altra opció estava descartat per endavant per mera supervivència política. L'abstenció vol ser una espasa de Dàmocles sobre el govern i no passa de ser un advertiment ociós. Pretén visualitzar el compromís de votar en contra de l'executiu si aquest abandona el procés republicà. No calia recordar-ho. Ningú ho dubta. La CUP podia haver-se estalviat l'abstenció però va voler subratllar la seva possibilitat, la seva capacitat de rectificació i la de mantenir el suspens generalitzat amb una alegria una mica infantil.

 

Els Comuns, en canvi, van votar en contra, amb el bloc nacional espanyol del socialisme 'cañí', el PP de la Gürtel i l'alegre jovenalla dels estels falangistes. No es van abstenir, com els debilots cupaires, sinó que van votar "no" sense que els tremolés el pols perquè, en el fons, són tan de l'Espanya "una, gran, lliure" com els del "a por ellos!" Què més voldria el PSOE que ser vist per l'electorat com un partit tan monàrquic i nacionalcatòlic com el PP! No ho aconsegueix del tot, en part pel seu ja llunyà passat de partit democràtic i fins i tot revolucionari. Per això es nega avui, com el PP, a fer justícia a les víctimes del franquisme. Perquè el passat s'oblidi com més aviat i ell pugui demanar el vot de la gent de bé de tota la vida de la Vila i Cort i desprendre's de la brutícia obrera.

 

Durant tota la jornada es van acumular les invectives, insults i improperis que els carques espanyols vomiten cada dia en diaris, ràdios i televisions moltes vegades subvencionats pels diners públics que els seus caps roben a la gent. Les provocacions a les xarxes, la demagògia sobre les opinions de Torra. El missatge és sempre el mateix: odi i ràbia cap a la democràcia, els drets dels ciutadans i les aspiracions nacionals de Catalunya.

 

Finalment, elegit Torra, els dirigents dels tres partits dinàstics es reuneixen d'urgència -PP i PSOE ahir; PP i C's- per tal de coordinar les seves polítiques enfront de Catalunya. No criden a Podem perquè els tres estan interessats en debilitar-lo electoralment, cosa que aconseguiran presentant-lo com un aliat objectiu de l'independentisme. D'aquí que la formació estatge faci treballosos equilibris per treure partit a la seva ambigüitat, fent creure als més ingenus independentistes que està pel dret d'autodeterminació i als unionistes més obtusos que està en contra del desmembrament de la Pàtria, però sabent en el fons del seu cor que el seu és Santiago i tanca Espanya.

 

Les forces del nacionalisme hispà, Albiol, Arrimadas, Iceta i els periodistes i comandaments dels mitjans més reaccionaris es van reunir després desolats en un atac de pànic per proposar una acció col·lectiva que els rescabali de l'última derrota. Aquesta conspiració en contra de l'independentisme és la base de la qual es va produir ahir mateix entre el Sr. Rajoy i Pedro Sánchez a La Moncloa per tal de consensuar una posició comuna. Res més senzill: havent perdut tot punt d'honor democràtic, els dos líders avisen que no permetran "estructures republicanes paral·leles" ni deixaran que Torra porti endavant el seu programa de govern si aquest s'aparta del que tots dos entenen per "legalitat" i no és una altra cosa que l'arbitrarietat despòtica de M. Rajoy que només necessita el PSOE per justificar-se.

 

El seu propòsit, declarat per tots dos, és l'establiment descarat de la dictadura personal a Catalunya ja que, aquesta vegada, el 155 intensificat (que inclou tancar TV3 i intervenir l'escola catalana) no vindrà acompanyat d'eleccions: govern arbitrari i despòtic sense límit de temps ni de contingut material. En altres termes: mesures repressives de la metròpoli a la colònia.

 

Al seu torn, els dos principals mandataris de la República Catalana, Puigdemont i Torra es es reunien a Berlín amb una doble finalitat: un, posar en funcionament l'estructura 'gaullista' de poder dual de la República Catalana i presentar-la als mitjans internacionals; l'altra, fer públicament l'enèsima proposta de negociació a Espanya. La primera ha estat un èxit. Tothom ha vist que Catalunya té un govern presidit per una persona que el primer que ofereix és diàleg. La segona està per veure. Rajoy afirma ara estar disposat al diàleg, cosa que no tenia altre remei que fer, després d'afirmar que ho faria amb un president "net". Tant si aquesta promesa és sincera (seria la primera vegada que aquest mentider compulsiu diu una veritat) com si no, el problema és que ni ell, ni Sánchez, ni el govern, ni l'oposició, ni el conjunt del país tenen res a negociar amb Catalunya perquè no tenen marge de maniobra i no tenen res a oferir. Així que la promesa de negociar amb Cataluna està tan buida com els caps dels dos dirigents dinàstics. I això sense comptar que, òbviament, les altres setze comunitats autònomes es negaran a reconèixer cap valor a aquestes negociacions bilaterals. En la situació actual, Espanya no té d'arranjament perquè l'Estat, epítom de la corrupció i la ineptitud, no és reformable.

 

L'oferta d'Espanya a Catalunya és més 155, més intervenció, més negació de drets, més opressió i més presó.

 

La resposta de Catalunya només pot ser resistència, desobediència i, si s'implanta la dictadura, la vaga general.

 
 

Comentaris