No fa tants anys si eres jove i indepe havies de portar arracada, grenya i xandall. Era el model revolucionari, l’única oferta existent entre el jovent. Mai no vaig acabar d’entendre-ho. Servidor, amb els seus 14 o 15 anyets, es qüestionava innocentment: si els indepes volem ser normals i que se’ns acosti cada dia més gent normal no hem pas d’esforçar-nos en ser els menys normals del poble, oi? Igualment passava amb els locals, bars del rotllo i les xerrades que s’hi organitzaven que eren autèntics caus d’autoconsum. El model del mític Kafe Antzokia de Bilbao -centre cultural de dia, discoteca de nit- on s’aplegaven joves de tota condició i maneres de vestir i de fons transpirava un ambient sa i abertzale, aquí era impensable.
L’independentisme català almenys en això ha millorat. Els de independentisme juvenil i de carrer han començat a sortir del gueto i els que estan a les institucions han aconseguit estirar els que durant 23 anys van estar per l’autonomia fins abocar-los a legitimar el dret de decidir. Bé!
Però tot i això, perviu en una part del moviment el tic de la bronca, la divisió i el xiringuitisme. Afecta sobretot als del model de l’independentisme estomacal, habitualment el més essencialista. L’independentisme que està permanentment enfadat, agre. El que passa de dir en qüestió de mesos que tot està fatal i sempre l’ampolla mig buida a vendre que la independència és a cinc minuts, a la cantonada. És la Catalunya prozac. Si per alguna cosa em sap greu el darrer xou de Reagrupament és pel descrèdit que genera entre la ciutadania normal la bronca pública viscuda. Una ciutadania normal que algun dia hauria d’arribar a convèncer-se de les virtuts de la independència. A més, pretendre edificar un moviment sobre la base del ressentiment és un negoci amb poc futur si l’odi contra Esquerra -per citar un exemple a l’atzar- pesa més que el propi projecte alternatiu que diuen plantejar.
Un bon amic entès en això de la sociologia em deia que malauradament entra dins els paràmetres de la normalitat que hi hagi una part del moviment indepe a Catalunya que sigui estomacal. S’hi arriba per diverses vies. Una d’important és la conseqüència de plantejar fites inassolibles a curt termini i inflar expectatives que no es compleixen. Això es tradueix en frustració que degenera en alguns casos en ressentiment que sovint desemboca en una mena d’enfolliment permanent més propi de barrufet rondinaire.
El sobiranisme creix. Des de l’esquerra transformadora de la CUP a l’esquerra centrada d’ERC fins una opció més liberal com la que pot representar Joan Laporta. Si el sobiranisme ha d’arribar a ser hegemònic a Catalunya dependrà de fer-lo un projecte atractiu. Comprensible pel català mig. Més logos que pathos, més normalitat guardioliana i menys bilis. L’independentisme estomacal no suma, espanta. Reflexionin, per favor.
