Aquest dimecres s’han complert vint anys des de l’assassinat brutal, a sang freda, de Miguel Ángel Blanco. ETA va aconseguir commoure tota Espanya. Va aconseguir fer-nos tremolar, sortir al carrer per demanar clemència. Si l’haguéssin tingut, la seva història posterior hauria estat una altra: van comportar-se com bèsties i van sentenciar el seu futur. No van tenir pietat: el seu objectiu era matar un senzill regidor del PP, venjar-se de l’èxit policial amb Ortega Lara i generar un clima de terror a tot el país. Van aconseguir fer-nos plorar de ràbia i dolor, de repugnància, que la gent sortís al carrer i digués prou, fins aquí hem arribat.
Va ser el punt d’inflexió de la llarga guerra contra ETA, l’inici de la seva derrota. Clar que va ser una guerra, cosa que l’Estat ha negat sempre: reconèixer una guerra és un tracte d’igual a igual, cosa que amb el terrorisme és un error estratègic d’aprenents. Les guerres són totes igual de brutes, però no les declara qui vol, sinó qui pot. El llenguatge també és un camp de batalla: guanyar el relat no és una victòria menor. El guanyador decideix qui és un soldat i qui un terrorista.
Aquell dia va quedar segellat el destí d’ETA, afortunadament, però van començar a passar també més coses. Abans ja havien comès un altre error demencial, dintre de la seva lògica sanguinària: intentar assassinar José María Aznar, que es va salvar de miracle gràcies al blindatge del seu cotxe.
Entre una cosa i l’altra, van donar tots els arguments per construir el relat de la victòria contra el terrorisme a una generació de brillants estrategues del PP, gent sense complexos, que van aprendre a fons les poderoses tècniques de manipulació política del Partit Republicà dels Estats Units. Les mateixes que han portat Donald Trump a la presidència. Les mateixes que van portar Bush a la guerra d’Irak i Aznar al seu ranxo texà i a la reunió de les Açores.
ETA és la clau de la sòlida hegemonia ideològica, política i estratègica del PP al llarg de més de vint anys. Per això, per lleig que soni dir-ho, el pitjor que els podia passar és que ETA hagi esdevingut una mena de fantasma derrotat. Tot i que no els va malament del tot que ni ETA ni el seu entorn no hagin sabut encara admetre amb humanitat i honestedat que han perdut i que es van equivocar. I tampoc no els va malament del tot que no hagin tingut la mínima decència de demanar perdó.
Per això, un polític com Mayor Oreja, amb una duresa facial de formigó, pot permetre’s dir ara: “Catalunya es troba en un projecte de ruptura que és el projecte d’ETA”. Està claríssim: els independentistes, rupturistes, secessionistes o sobiranistes són terroristes. Etarres, més exactament. Sona fatal, però ja es tracta d’això: d’activar el relat dominant de les darreres dues dècades, que ha segrestat la política espanyola.
Porten anys posant l’etiqueta de terrorista a tothom qui els planta cara, fins i tot a simples titellaires i tuitaires. Han moldejat les lleis a la seva mida, han controlat els grans mitjans de comunicació, han dominat la justícia i l’administració, han intoxicat la societat espanyola fins a la sacietat… Han tingut un èxit impressionant. I ara que des de Catalunya una majoria (importantíssima, però de moment insuficient electoralment) vol sortir del seu marc mental, els, ens, converteixen en terroristes. És evident, contra ETA vivien i manaven millor.
Diguem-ho clar, amb totes les lletres, per desagradable que sigui: el que més els convindria és un terrorisme a la catalana. No ho reconeixeran mai i posaran el crit al cel, però això per a ells seria una benedicció. Llàstima, però: en aquest país no ha quallat mai cap forma de terrorisme. Ni quallarà, perquè tot plegat és un altre fenòmen, pacífic i encara confús, que ni poden ni els interessa entendre: en realitat, és perillosíssim, perquè amenaça els fonaments de la seva hegemonia política i econòmica, a la qual han arrossegat bona part de l’esquerra espanyola.
En el plantejament (en clau partidista, lleugerament camuflada) de l’homenatge a Miguel Ángel Blanco, i de la fúria contra els pocs que no s’han rendit als seus esquemes de veritats absolutes, hi ha el monopoli del dolor, que han exercit amb un cinisme insuperable. Clar, no tot el dolor. Només el que servia per apuntalar una idea excloent d’Espanya.
Els morts eren i són seus. La pàtria era i és seva. La llei era i és seva. I el millor de tot, el que dóna sentit al conjunt del relat: el poder era, és i volen que continuï essent seu i només seu.
Per això van apropiar-se pèrfidament, gràcies a la rendició i inconsistència de gran part de l’esquerra espanyola, del concepte de “patriotisme constitucional”, forjat a Alemanya després de la derrota del nazisme. Així van començar a dinamitar la Constitució del 78. I ara, amb la mateixa lògica diabòlica, els hereus de Franco tenen la cara dura d’acusar de nazis als demòcrates o de titllar de terroristes i etarres tots aquells que qüestionen seriosament, democràticament, amb totes les contradiccions i errors que es vulgui, que ells hagin de ser per dret diví els propietaris perpetus d’Espanya i els amos i senyors de Catalunya.
Aquesta és la partida de fons que s’està jugant. I per això s’hi val i s’hi valdrà tot, perquè el que està en joc no és només Catalunya. Si perden aquí, ni que només sigui una mica, comencen a perdre allà.
