Pere Cardús va posar el dit a la nafra amb una piulada sagnant: “Pretendre decidir qui ha de governar Catalunya pel resultat d’unes eleccions espanyoles és la mostra de submissió més gran que hi ha”. En el comunicat que va emetre la CUP la nit de les eleccions (per això no calen assemblees, oi?), s’assenyalava que els resultats del 20-D avalaven el veto a Artur Mas. “No podem fer president el líder del partit que ha quedat quart a Catalunya”, va comentar un membre de la CUP aquella mateixa nit. La formació de l’extrema esquerra independentista va demanar a JxSí que proposés un candidat alternatiu perquè la proposta tingués “més possibilitats” de ser “àmpliament acceptada” per l’assemblea del dia 27S. Més dependent mentalment d’Espanya, impossible.
En el mateix comunicat, els cupaires oferien la seva lectura dels resultats del 20-D, i en aquest sentit subratllaven “el viratge dels votants independentistes cap a l’esquerra”, ja que “ERC s’ha situat com la primera força independentista, amb un resultat que triplica els resultats que van obtenir el 2011”, mentre que DL “ha caigut dels 16 diputats que va obtenir [CiU] als comicis estatals del 2011 als vuit actuals”. I d’aquesta manera conclouen que “El fet que les dues primeres forces en nombre de vots a Catalunya siguin En Comú Podem i ERC confirma un mapa electoral principatí protagonitzat per les formacions d’esquerres”. Aquesta és la qüestió, que Catalunya sigui d’esquerres i no pas la independència.
El 27-S a Catalunya, que són les meves eleccions nacionals, va guanyar àmpliament l’independentisme plural amb una participació del 77,95 %, set punt per sobre de la participació que hi va haver diumenge passat. Primera conclusió, doncs. Atès que la suma de vots independentistes el 20-D no arriba al 47,8 % del 27-S, està clar que hi ha hagut una forta abstenció entre els independentistes, gairebé d’un 30 %. Segona conclusió. Si l’opció d’esquerres ha guanyat, com celebra la CUP malgrat que ells van propugnar l’abstenció, cal acceptar que la majoria dels abstencionistes pertanyen al sector moderat dels independentistes i en menor proporció a l’extrema esquerra, que en força casos s’han decantat per En Comú Podem, aquella mena d'”amic invisible” que sempre fa regals de merda.
L’independentisme no és transversal, com s’acostuma a dir, sinó que és plural ideològicament. Entre el 47,8 % de partidaris de la independència que ara tenim comptabilitzats hi ha gent de dretes i d’esquerres. Des de l’endemà del 27-S, el reconeixement de la pluralitat ha estat el gran problema de la CUP, més enllà de la seva dependència mental de les esquerres estatistes. Els aconsello que prenguin nota del que ha passat al País Basc, perquè les bestieses i la condescendència es paguen cares. La CUP llegeix tan malament els resultats del 20D que, d’entrada, no s’adona que és una barbaritat equiparar els 16 de CiU del 2011 amb els 8 de DL d’ara. Almenys els 6 diputats d’UDC segur que no eren independentistes. Però és que, a més, aquell any CDC no havia fet el gir independentista que va fer després i l’han portada ha presentar-se en aquestes eleccions com una força clarament independentista que agrupa socialdemòcrates, liberals i democratacristians. Per tant, aquesta és la primera vegada que hi ha 17 diputats independentistes a les Corts espanyoles. Francesc Homs serà el portaveu a Madrid dels independentistes centristes. Aquest fet és el que hauria de saber valorar la CUP, com també que aquesta sigui la primera legislatura, de les deu que hi ha hagut fins avui, que l’independentisme català és plural ideològicament a Madrid i a Barcelona. Però per a la CUP aquesta dada històrica és irrellevant, perquè els desfà l’argument. La pluralitat ideològica és el que explica l’augment de l’independentisme després d’anys i panys de ser una “secta” d’irreductibles d’esquerra i d’extrema esquerra.
Arran de les eleccions regionals franceses s’ha discutit molt sobre l’estratègia de Nicolas Sarkozy respecte del FN. Se li ha retret que defensés aplicar a la segona volta la política “ni-ni” —ni esquerres-ni extrema dreta— amb la intenció de protegir el seu partit, Els Republicans. La realitat és que, finalment, la “barrera republicana” propugnada pel PS va funcionar i el FN va quedar fora dels principals governs regionals. Con ja he explicat en un altre article, només a Còrsega no hi va haver cap necessitat de muntar aquesta barrera, ja que una “barrera sobiranista” corsa va poder evitar el triomf tant de l’esquerra com de la dreta i l’extrema dreta unionistes. Pè a Corsica, una coalició acordada per a la segona volta, responia a la lògica corsa i no pas a la francesa. Els corsos han copiat el model de JxSí, perquè en aquesta coalició, que és supraideològica, hi ha gent que abans defensava la lluita armada i gent que és merament regionalista. Gent de dretes i gent d’esquerres, també.
Explico el cas de França per ressaltar que la banalització de Sarkozy del que podia comportar el triomf del FN era, es miri com es miri, una irresponsabilitat. El que propugna aquest partit fa fàstic, com va escriure recentment Bernard-Henry Lévy, i és un perill per a la convivència entre els francesos i, també, entre els europeus. El FN es beneficia del “malestar” que viu França per la debilitat de la dreta i l’esquerra franceses de donar solucions als grans problemes de les societats complexes, de la mateixa manera que la CUP s’ha beneficiat del “tenim pressa” que ha quallat entre els independentistes més recalcitrants, encara que fossin de dretes. Ara aquesta mateixa gent se sent decebuda perquè han passat dos mesos des de les eleccions del 27-S i els ha quedat clar que la prioritat de la CUP no és la independència. El comunicat de diumenge passat per celebrar el triomf de la candidatura federalista d’esquerres encara ho fa més evident.
Bernard-Henry Lévy escrivia, amb alegria, que entre les dues voltes de les eleccions franceses “es va imposar una idea senzilla, molt senzilla i repetida per les autoritats morals i polítiques que encara queden a l’Hexàgon: per molt que remodeli la seva façana, el FN no ha sigut, no és ni serà mai un partit com els altres… Fa tant de temps que ens diuen que l’estigmatització del FN no funciona, que el reforça en comptes de debilitar-lo! No era veritat fa vint anys. I no em cansaré de repetir que quan la dreta i l’esquerra morals eren fortes, quan associacions com SOS Racisme (sí!) traçaven unes línies clares i visibles, era possible frenar el FN”. Sí, senyor. Calen línies clares i visibles per combatre qualsevol idea totalitària, per amagada que estigui, i encara que sigui a costa que periodistes a sou de l’administració pública t’insultin amb adjectius de tota mena.
L’esquerra i el centre esquerra són implacables amb el FN o amb Aznar, i fins els assimilen, com si fossin la mateixa cosa, però tendeix a deixar passar les bestieses i les propostes de restricció del pluralisme que sovint surten de l’extrema esquerra. Com pots dir que el FN i la CUP beuen de la mateixa font totalitària?, se’m dirà. A Lévy i a gent com un servidor ens provoca nàusea tant el totalitarisme d’esquerra com el de dreta. Cal estigmatitzar-los tots dos. No s’hi val a mirar cap a una altra banda o bé justificar el fill, el nét o el cosí que, ves, pobret, com que és jove, no sap què fa. He llegit prou literatura del món de la CUP per demostrar el que dic.
És per això que he arribat a la conclusió que el pacte amb la CUP és una trampa. Tots els independentistes demòcrates de veritat hauríem de refusar la dependència d’una coalició d’extrema esquerra que el primer que planteja és liquidar els sectors moderats que s’acaben d’incorporar a la causa. Si CDC és conseqüent amb el que ha fet des del 2010 en polítiques socials i de contenció de la despesa, no pot acceptar de cap manera que la CUP o qui sigui digui que les polítiques aplicades fins ara eren un error. La CUP no pot segrestar el discurs social amb l’argument que està en contra del liberalisme d’Artur Mas. I què? És que no calia contenir la despesa? És que no calia racionalitzar l’administració o ens com la CCMA? I tant que sí! Defensar una manera concreta d’entendre el país no es negocia mai. Els pactes són una altra cosa.
L’eliminació d’Artur Mas és la metàfora d’aquesta estratègia de retallar el pluralisme. Als moderats com jo —socialdemòcrates, liberals o democratacristians—, amb la CUP només ens hi unia l’independentisme, però si resulta que per a ells l’independentisme és el de menys, per què hem d’esperar res de les negociacions que fa mesos que duren? S’ha acabat el bròquil. Si més no, per a mi. Els moderats no podem acceptar el suïcidi que ens proposen ni dependre de la votació d’una assemblea sense cap control democràtic de veritat. Ho diré ras i curt: la incertesa d’aquest viatge de 18 mesos amb la CUP no es pot fer a costa de sacrificar el pluralisme. Si ERC i alguns independents de JxSí ho volen, endavant, que acordin un Govern amb la CUP i CSQP, però sense els diputats i diputades de CDC ni dels independents que s’hi vulguin afegir. 36 diputats independentistes de centre —d’esquerra i de dreta— poden fer molt per donar garanties que aquest nou govern tripartit no descarrili ni faci descarrilar el procés.
Esperar i dependre de la voluntat de la CUP és caure en l’estratègia “ni-ni” de Sarkozy i sempre serà vista com un recurs per a les supervivències personals. L’important és preservar el pluralisme i “els valors morals republicans”, formulat a la francesa manera. Si allò que es vol construir és un estat social, democràtic, europeista i de mercat, l’acord amb la CUP és inadequat. Ja s’ha constatat. La independència no val aquest sacrifici, especialment quan ells no en fan cap, de sacrifici, i només desitgen destruir als que no pensen com ells. Potser al final s’arribarà a un acord, però naixerà bord i destruirà qui hi entri debilitat i amb l’ou de la serp dins de les pròpies files.
